Són els colors que duc al cor
Quan duem posada la samarreta del nostre equip un dia laboral, pel carrer, sovint és perquè acaba de guanyar un partit molt important, un derbi potser, perquè ha superat una eliminatòria de les complicades o perquè acaba de guanyar algun títol que ens moríem de ganes d’aixecar.
Si no fos perquè tothom és del Barça o l’Espanyol, i els més extravagants són madridistes, i ho dic amb afecte, que ningú se m’enfadi, podríem veure els sabadellencs orgullosos del seu equip duent l’arlequinada per la Rambla de Sabadell, els gironins lluint el seu disseny blanc-i-vermell al casc antic de la ciutat, i fins i tot el jovent de Llagostera amb la samarreta a l’institut.
Però si tornem a la realitat, on dels clubs petits, per desgràcia, pràcticament només se’n sent orgull quan guanyen la Copa Catalunya, en un dia com avui, de prèvia de Champions, se’n veuen poques de samarretes. Com si només valoréssim les victòries, o tinguéssim vergonya a la derrota.
Encara falten tres mesos llargs fins a final de temporada, i pot passar absolutament de tot a cada categoria, però, segurament somniant, m’agradaria que els aficionats dels equips que fins ara han fet un bon paper, o simplement no hagin fet el ridícul per mèrits propis, guanyin o perdin el títol pel que lluiten, aconsegueixin, o no, l’objectiu que tenen marcat, puguin començar les vacances d’estiu, amb un somriure, orgullosos del seu equip i amb la samarreta posada.
L’afició perica n’és un bon exemple, quan després de perdre la final de la UEFA l’any 2007 (fent, al meu parer, el millor paper del campionat en línies generals) Barcelona estava inundada de samarretes blanc-i-blaves, portades per gent orgullosa de fins on havia arribat el club dels seus amors.
Avui, desitjo que al llarg del dia passin pel davant meu un gran nombre de samarretes del Barça, ja siguin actuals, del triplet, de Ronaldinho, o fins i tot de Figo. També m’agradaria veure com l’última jornada abans d’un suposat play off entre Girona i Betis, els gironins vesteixin a ratlles, com el seu equip, per celebrar que han arribat fins aquí, i que passi el que passi, ja estan contents.
Vull veure Sabadell, Badalona, Sant Andreu i Lleida o l’Hospitalet tenyits amb els colors d’uns equips amb opcions de ser de Segona, i Santa Coloma blava. Ben blava. Celebrant que un any més han estat capaços de superar les adversitats i seguir vius a Segona B. I entrant en un terreny més personal, si cap, la Vila de Gràcia inundada en una marea escapulada per celebrar el retorn a la glòria que la història mereix i el bon joc ha permès.
Però primer cal que demà Barcelona sigui blaugrana per començar aquesta cadena de colors que agermana els que es porten a matar, perquè els dos duen el mateix escut brodat al pit.
És una utopia, i el futbol tan sols és un joc. Però és meravellós, i quan guanyen els nostres encara ho és més. I potser és aquesta la temporada en que caldria treure les samarretes de l’armari, perquè l’escenari que tenen al davant els equips catalans és ben dolç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada