“Àrbitre, aquesta nit mira sota el llit!”

Podeu llegir 'O el jugador o la pilota', el meu espai d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

"Àrbitre, aquesta nit mira sota el llit!"

Durant el passat cap de setmana han circulat tant per la xarxa com per diverses televisions les imatges d’un àrbitre de Segona Catalana, el col·legiat Francisco Del Olmo Castelló, agredint un espectador durant el post-partit de l’Andorra-La Seu.

Suposadament, aquest espectador hauria estat insultant l’àrbitre durant tot el partit i, a causa d’això, un cop finalitzat l’encontre i vestit de carrer, el senyor Del Olmo Castelló va anar a buscar-lo a la graderia per estovar-lo. Una acció que va quedar retractada gràcies a les càmeres d’Andorra Televisió i que avui em permeten fer una petita reflexió sobre determinats comportaments als camps de futbol.

Àrbitres, jugadors i entrenadors de futbol són persones que estan exposades tant a aplaudiments com a tot tipus de recriminacions i insults quan salten a la gespa. Forma part de la seva feina, com de la meva que critiquin el que escric o de la d’Artur Mas que es posi en dubte la seva capacitat per governar un país. Qualsevol persona que desenvolupa una tasca que, ja sigui mínimament o en gran mesura, l’exposa al públic ha de saber a què s’enfronta i estar-ne preparada. Quan un espectador paga la seva entrada té dret a insultar l’àrbitre i, si s’escau, a ensenyar-li el cul.

Un cop dit això, podem debatre quin hauria de ser el comportament dels assistents a l’espectacle que hauria de ser un partit de futbol, o de qualsevol altre esport. Està clar que tot el que sigui faltar al respecte no està ben vist, ni s’hauria de consentir, però també hem de veure-ho pel cantó de la tensió i els nervis que suposen aquests esdeveniments, i que fan que qualsevol persona reaccioni molt en calent davant alguna situació que troba injusta en un moment determinat. Una actuació que és comprensible i es pot arribar a entendre, sempre i quan no inclogui cap tipus d’agressió física. I si no, que aixequi la mà qui mai s’hagi recordat de la família d’un àrbitre, jugador, entrenador o directiu d’un club en un moment de patiment.

El veritable problema el trobem quan succeeixen coses com les d’aquest cap de setmana. Situacions en què, passades les dues hores a les que s’arriba a allargar un partit, una persona no sap reflexionar, deixar estar tot el què ha passat pel lloc on ha passat i tornar cap a casa tranquil. És precisament en aquest moment quan traspassem la frontera de la passió i ens fiquem de cap al terreny de la violència. I això, sí que s’ha de castigar.