L'emoció de jugar contra Liechtenstein
Doctor, doctor, tinc un problema que em preocupa: sóc un malalt del futbol, cada setmana veig una infinitat de partits als quals sempre trobo alguna cosa que m’enganxi o em cridi l’atenció, i ara, que em moro de ganes de veure un partit contra Liechtenstein, no em sento prou motivat ni animat per fer-ho. Què em passa doctor?
Vull veure Víctor Valdés, Montoya, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi i Cesc jugant contra Liechtenstein. Però els vull veure acompanyats de Verdú, Bojan, Sergio Garcia, Bruno Saltor i companyia. Quan és l’hora dels partits amistosos de seleccions i de fases de classificació sempre se’m passen les ganes de veure futbol. A mi, que m’he quedat despert jornada rere jornada fins les cinc de la matinada per veure una de les edicions de la Copa Amèrica més fluixes dels darrers temps.
El futbol té moltes més coses a banda dels sentiments, hi ha més al·licients, com el de veure les estrelles o joves promeses que apunten molt alt, però aquests arguments que tantes vegades m’han repetit em serveixen cada cop menys quan el virus FIFA fa acte de presència. Els argentins canten, salten i pateixen quan juga l’albiceleste, al Brasil es passen el dia ballant samba, a Anglaterra somnien amb una gran fita perquè tenen la millor lliga del món, els alemanys s’ho passen pipa i celebren les victòries amb enormes gerres de cervesa i els espanyols del Real Madrid fins i tot aplaudeixen els jugadors del Barça. En canvi, jo no tinc per qui sentir tot això, no veig quan arribarà l’hora de poder anar a un estadi vestit amb els colors que als de la Federació Catalana els hagin semblat adequats aquell dia per emocionar-me amb una versió instrumental d’Els Segadors en un partit de classificació per un campionat oficial contra Liechtenstein.
Tinc molta enveja de les nacions amb selecció pròpia oficial, doctor. Necessito la meva dosi de selecció. De la meva selecció, la que defensa la senyera amb orgull i el cap ben alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada