Veure futbol dempeus

Podeu llegir 'O el jugador o la pilota', el meu espai d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Veure futbol dempeus

Ja fa més d’un any que m’he acostumat a veure el futbol dempeus. El visc molt més. Sense saltar ni cantar ni insultar ningú, però dempeus. I, si pot ser, a peu de camp o al límit de la barrera que separa l’afició del terreny de joc, millor.

Llegint l’article que la companya Laura González va publicar ahir al seu espai d’opinió, he fet una petita autorreflexió que m’agradaria compartir. Com es comenta a l’article estem patint una sobreexposició al futbol. El tractament que se’n dóna, les tres-centes vint-i-quatre mil nou-centes seixanta-vuit franges horàries en què es separen els encontres de cada jornada gràcies a la brillant idea de Míster Roures i el monopoli d’aquest esport -que m’apassiona- vers la resta de disciplines esportives en resten “màgia”.

Quan ens agrada molt alguna cosa sovint ens fa gràcia que no sigui quelcom gaire mainstream perquè l’atmosfera que l’envolta és diferent, especial. Abans, ser del Barça era molt dur: havíem de suportar derrotes a Los Pajaritos amb en Winston Bogarde a la defensa i, avui en dia, no saber qui és Deulofeu sembla un pecat. Tothom en parla, és a tot arreu. I si això passa amb un club, el volum que agafa tot el conjunt del futbol professional és immensament monstruós.

Ha arribat un punt en què m’aporta el mateix veure un Chelsea-Manchester United, que un Getafe-Racing, amb tots els respectes pels dos últims. I l’antídot a aquesta destrempada no és un element extern al propi esport: El futbol petit, de barri, de poble, d’il·lusions de petits col·lectius, amb unes atmosferes màgiques i especials, on el futbol es viu dempeus i on si vols i tens una mica de mala bava, pots prendre la pilota al lateral que serveix de banda. Un futbol on per una falta al mig del camp, el senyor del puro demana penal i els col·legues li riuen la gràcia, a cada partit.

Amb tot això no vull dir, ni molt menys, que no s’ha de veure ni parlar de futbol, perquè seria una rucada com una catedral. Em refereixo al tractament excessiu que se li està donant. M’encanta el futbol, però en detesto la seva monopolització. I detesto que en aquesta monopolització només es parli de Barça i Reial Madrid. M’encanta el futbol, però em desencanta la sobreexplotació a què ha quedat sotmès. Compte, perquè els humans ens en cansem molt ràpidament de les coses. I aquest negoci està fent una bombolla que un dia d’aquests esclatarà.