dimarts, 26 d’abril del 2011

Relleu generacional

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Relleu generacional
Xavi i Messi picant de mans durant un partit de la passada temporada // uefa.com

Durant els darrers estius a Can Barça i al seu entorn s’ha escoltat un nom amb molta força que avui en dia ningú pot obviar: Cesc Fàbregas.

El jove jugador d’Arenys va marxar del FC Barcelona quan encara militava a les categories inferiors per a convertir-se en el capità gunner, a les ordres d’Arsène Wenger. Actualment es parla d’ell com el substitut natural de Xavi i sembla que el seu retorn al conjunt català sigui obligatori. A mi m’agradaria mirar més enllà, i creure que el substitut natural d’en Xavi no val una milionada, i molt menys que sigui un jugador que va marxar per créixer i formar-se lluny de la masia. I no és cap retret, al contrari. Crec que cada futbolista ha de saber seguir el seu camí per arribar al seu millor nivell.
Al que em vinc a referir és que el substitut d’en Xavi és a casa nostra. És un jugador del planter, que fa molts anys que corre per aquí i que en fa bastants que juga al primer equip. Fins i tot podria dir que és el millor de món. En Leo Messi és el substitut perfecte pel de Terrassa.

M’explico. Si analitzem l’evolució de l’argentí dins l’equip veiem com ha anat variant la seva posició dins el camp al primer equip. Va començar situat a l’extrem de la davantera en aquell partit memorable davant la Juve de Fabio Capello. Mentre Samuel Eto’o era jugador del Barça el de Rosario seguia en aquesta posició que compartia amb Ludovic Giuly. Poc a poc Messi va anar guanyant pes dins l’equip, i en determinades accions durant els partits canviava la seva posició amb el camerunès, o fins i tot amb Ronaldinho, però per meres situacions del joc i per sorprendre al rival. Al llarg dels partits i les temporades, i especialment amb l’arribada de Guardiola a la banqueta, en Messi va començar a situar-se com a fals davanter centre, almenys sobre el paper. Durant aquesta temporada, tot i no perdre gol, perquè ja n’ha fet més que en qualsevol altra temporada com a professional completa, ha endarrerit un pèl la seva posició facilitant el joc dels seus companys i dedicant-se a fer ‘el que li dóna la gana’.

És cert que el Barça juga a partir de Messi i per en Messi, però això cada vegada passa menys. Potser per l’experiència, potser per l’efecte de Guardiola, o potser per ambdues coses, però l’argentí ha anat adquirint una millor visibilitat del joc, es mou millor i fa millors els moviments dels seus companys, i cada vegada entén més cada concepte, si és que això és possible. Durant els darrers dos anys el millor jugador del món ho segueix sent perquè no ha tocat el seu sostre i segueix evolucionant. Però el seu estil de joc requereix molta despesa física, que potser en uns anys no podrà suportar pel pes de l’edat. Perquè ho vulguem, o no, en Messi s’acabarà fent gran i deixarà de tenir la potència a les cames que té ara, per molt que una estrella sempre brilli. És per això que considero que tot el que l’està aportant l’entrenador de Santpedor l’ajudarà, en un temps, a endarrerir encara més la seva posició i convertir-se en el veritable cervell de l’equip, que ara per ara és en Xavi.

Almenys, al meu parer, és un relleu generacional molt més lògic que el que suposaria el fitxatge de Fàbregas, perquè a banda de ser extremadament car, considero que el noi d’Arenys no s’assembla en res a Xavi perquè són dos estils diferents, dues maneres de jugar diferents i perquè la posició, per molt que ens vulguin vendre, no és la mateixa. I tenint en compte els aspectes que he tractat de comentar sobre Leo Messi i que de sota arriben prou jugadors amb un bon nivell al davant, considero que Messi per Xavi podria ser un relleu generacional de garanties que ens permetria seguir amb un gran cervell creatiu al camp.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Tot va bé, si acaba bé

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Tot va bé, si acaba bé

El Girona va perdre contra l'Elx i es va allunyar a quatre punts del play-off // E. PICAS (CATPRESS)

Les competicions esportives comencen a tocar el final i cada setmana que passa els nervis suren més en un ambient que es pot tallar amb ganivet. Parlem de l’esport que sigui, i de la categoria que sigui, la situació és la mateixa per tothom. Futbol, Primera Divisió. L’Espanyol pateix per anar a Europa i tot el que eren felicitacions, comencen a ser retrets. Segona Divisió, Girona. El play-off queda a quatre punts i sembla que calgui dir adéu. Segona B, Sabadell: Ratxa espectacular i la sensació que ja són campions. I així successivament. Ni una cosa ni l’altra.

De vegades no en som conscients, però els ànims amb què escrivim o diem les coses sobre determinats clubs poden acabar influint en els dels jugadors a l’hora d’afrontar el que queda de temporada. I fent aquesta reflexió penso en el que diu sempre en Pep Guardiola. I té raó. Si només alcem les virtuts d’un grup d’esportistes correm el risc que s’ho creguin i es desconcentrin. I si en canvi anem destacant les coses dolentes per descarregar la nostra ira, com si no fessin res bé, pobrets, es poden enfonsar una mica més.
I ja no només es tracta dels aficionats sinó també dels periodistes i columnistes diversos. El quart poder té molta més influència de la que de vegades ens pensem, i un simple titular que desprengui una flaire extremista pot ser dolent. Per això els diaris de Madrid tracten de desestabilitzar tant Can Barça…

Amb això tampoc vull dir que no es pugui dir res, perquè només faltaria! Els esportistes han de saber rebre critiques positives i negatives, que forma part de la seva feina, però nosaltres com a comunicadors hem d’intentar posar-ho fàcil, almenys amb qui volem que surti endavant, sense perdre l’objectivitat que sembla tan impossible. És una professió molt complicada si volem ser bons de debò.

Deia. Arriba la fase definitiva de les competicions i volem que els nostres equips arribin al punt més alt possible. Com és normal, comencen a sentir-se crítiques, tant positives com negatives, desmesurades entre aficions i mitjans diversos. Ajudem-nos entre tots, i segur que ho aconseguirem. Confiem, sense passar-nos de la ratlla, i toquem el crustó el necessari, sense excedir-nos. Perquè al final, hagi passat el que hagi passat al llarg de la temporada, tot va bé, si acaba bé.

dimarts, 5 d’abril del 2011

La mala sort del subcampió

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

La mala sort del subcampió

Dani Pedrosa és candidat al títol un any més
Quan Dani Pedrosa competia a les categories més inferiors del Mundial de motociclisme, 125cc i el que llavors era 250cc, estava considerat com un dels grans pilots catalans i fins i tot es plantejava l’opció que era qui havia de batre i succeir Rossi al cap d’uns anys quan fes el gran salt a MotoGP.

El pilot al qual Jorge Lorenzo mai no havia estat capaç de superar en les categories on el noi de Castellar del Vallès es va proclamar campió del món ara corre sota l’ombra del mallorquí, aplaudit i estimat per tothom, mentre el bo d’en Dani ha anat perdent força entre l’afició.

Certament el pilot d’Honda Repsol no ha tingut la sort de cara des de que va començar a córrer a la màxima categoria del motociclisme mundial. De fet, un any abans es podria haver quedat sense la corona de 250cc si quan va es va trencar els turmells a dues curses pel final de campionat no s’hagués proclamat campió la cursa anterior.

Des de llavors que el bo d’en Dani sembla no aixecar cap, i entre l’any d’aptació a la categoria, les lesions i que la moto mai no ha funcionat com ell voldria, a ulls de tothom sembla que hagi deixat de ser aquell gran pilot que va ser.

M’agradaria demostrar que no és així, i que tot i la mala fortuna que l’ha acompanyat aquests anys, i sembla que segueix al seu darrere aquesta temporada, en Pedrosa és un gran pilot del que els catalans n’hem d’estar orgullosos, com si fos Crivillé, perquè aviat serà campió del món de MotoGP. I faig aquesta sentència tant contundent perquè n’estic plenament convençut. Encara és jove, i tot i haver corregut lesionat a les dues primeres curses del campionat és segon, a tant sols 9 punts del líder.

També és cert que sempre comença bé i després va de baixa, però li he vist un canvi als ulls, a la forma de parlar. En Dani és com aquell Barça que havia deixat de guanyar-ho tot, i fart de caure derrotat va canviar i va tornar a arrasar. Aquest any sí, és de Dani Pedrosa. I més quan el seu etern rival, amb qui ara sembla que hi ha una relació de respecte mutu, ja és campió.

A més, a més, per lesions que hagi tingut i problemes amb la moto, sempre s’ha mantingut a les primeres places i ha estat subcampió del món fins a dues vegades.

Jo encara confio en Dani Pedrosa. A la sisena anirà la vençuda.