Arrivederci Bojan

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Arrivederci Bojan

Bojan fa les maletes // Entravision

Dotze, en milions, és la xifra que sembla que hagi solucionat un problema al Barça. Després de tants anys al primer equip, amb temporades millors i pitjors, Bojan Krkic ha marxat al Calcio. Els primers anys pràcticament tothom estava de part del de Linyola, era pràcticament com un fill per molts seguidors del Barça, però amb el pas del temps aquesta relació es va anar deteriorant en determinats sectors dels socis i aficionats del club que el començaven a veure com un problema, com una càrrega que sempre aspirava a un futur que mai arribava i que quasi no aprofitava les oportunitats que tenia, perquè quan feia bones actuacions el tallaven, i quan tenia temps per anar fent no en donava una.

Jo, particularment, no tinc clar si volia que es quedés o ja m’anava bé això que marxés a conèixer el futbol que hi ha més enllà de la banqueta del FC Barcelona. Però el que si que tinc clar és que Bojan és una víctima. Una víctima del mal moment pel que passava l’equip quan va arribar al primer equip. Realment va ser una necessitat fer-lo debutar perquè amb el que hi havia, el Barça no donava per a més, però amb l’arribada de Pep Guardiola a la banqueta i el gran canvi que hi va haver dins el vestidor, lo nen es va quedar apartat de l’alineació poc a poc.

Va pujar massa aviat al primer equip, tant sols tenia 16 anys i era un diamant que encara s’havia de polir molt per arribar a ser el jugador que tothom s’esperava. Era un nen que jugava amb els grans, i això mai és bo. I encara menys amb la pressió mediàtica que suposa jugar en un club com el FC Barcelona. És per això que el diamant va anar degenerant en carbó amb el pas del temps. En Bojan es va cremar, tant que amb el seu traspàs a la Roma la majoria de l’afició ha respirat profundament.

Lo petit hauria d’estar entrant ara al primer equip, amb en Thiago, amb Fontàs, amb Jonathan Dos Santos, perquè aquesta és la seva generació, però aquí no l’hem sabut esperar i hem volgut que es fes gran massa aviat. Ara tant sols queda esperar que a la Roma sigui feliç, que torni a jugar els minuts que necessita i agafar la confiança amb la que podrà recuperar el seu veritable nivell, i qui sap si algun dia tornarà cap a casa per ser el veritable 9 del Barça, que és el que tothom volia quan va arribar al primer equip.

Messi no canvia

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Messi no canvia

Messi torna a celebrar gols amb l'Argentina // FOX SPORTS

Des del primer partit de la Copa Amèrica Leo Messi havia estat el jugador més criticat de la selecció argentina després del mal partit de la albiceleste en què el jugador del Barça va tenir un paper força discret. Passada la primera jornada totes les mirades estaven posades sobre el millor jugador de planeta, i novament no li va sortir absolutament res bé. El vam veure decaigut, trist i tocat sobre el terreny de joc mentre el públic l’escridassava i la premsa el criticava. Fins i tot alguns exagerats demanaven el retorn de Riquelme i es morien per empaquetar el jugador del Barça per facturar-lo altre cop cap a Barcelona, però era evident que això no podia quedar així. Messi estava picat, molt picat i molt enfadat perquè les coses no havien sortit, i tot i que la culpa no era ni molt menys seva ja que la feina de l’entrenador argentí Sergio Batista ha estat fins ara prou lamentable, estava clar que tard o d’hora s’havia de treure l’espineta.

Argentina arribava a la darrera jornada de la fase de grups amb 2 punts, tercera i a punt de fotre’s de cap al pou de l’eliminació. Però caure era massa fàcil i Messi no es podia conformar amb això, així que abans del xiulet inicial es va carregar de totes les crítiques rebudes i les va transformar en allò que sap fer millor que ningú, en futbol. Amb homes per davant als que beneir amb el seu joc i la seva visió, el 10 no va deixar de fabricar ocasions de gol per la seva selecció fins que aquestes es van convertir en assistències reals de gol gràcies a les transformacions del Kun i Di María.

Agüero demanava aplaudiments per Messi després de fer un gol gràcies a una passada de la pulga, i Córdoba va esclatar en càntics pel jugador del Barça que no ha perdut la moral, ni les ganes, ni l’alegria, tot i les imatges de desesperació que vam veure després del partit contra Colòmbia. S’han acabat els rumors de la desfeta del millor jugador del planeta i s’han acabat les critiques mediàtiques a base de futbol. En Messi ha tornat a somriure, i sobretot ha demostrat per què és el pilota d’or, per què és l’MVP de totes les competicions i, especialment, que segueix sent el mateix per molt que creui l’Atlàntic. Tant sols ha estat un bon partit, de tres, però si Batista li ho permet, en Messi encara ha de donar moltes alegries al seu país, senzillament perquè és el millor futbolista de la història.

€$port

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

€$port

El futbol està a punt de petar. Així de clar i contundent. Evidentment em refereixo a les categories no professionals, perquè les dues primeres lligues de l’estat es mantenen dempeus gràcies a la Llei Concursal a la qual s’abracen tants clubs.

Els descensos no esportius de fins a dotze clubs que s’han produït durant aquesta setmana passada i que han portat quasi a la desaparició clubs com la Cultural Lleonesa, el Castelló o el Polidepotivo Ejido poden ser la primera esquerda d’un esfondrament sense precedents en això del futbol. A aquesta desgràcia li hem d’afegir la brillant idea que el senyor Jaume Roures tractarà de fer realitat de cara a la propera temporada: disputar partits de Primera a les dotze del migdia (i dividir els encontres en nou espais horaris diferents, de manera que tan sols hi haurà dos partits alhora en una ocasió durant el cap de setmana).

Els arguments que ha donat el director general de Mediapro han estat que d’aquesta manera es podrà obrir el mercat asiàtic i, per tant, es gaudiran d’uns majors ingressos televisius. La idea estaria molt bé si no fos per dos detalls que pels que controlen tot el ‘cotarro’ no tenen importància: primer, que per molt que augmentin els ingressos la disparitat econòmica entre clubs seguirà sent igual, o encara major. De manera que això no beneficia els altres divuit clubs de Primera Divisió, que segueixen en inferioritat de condicions davant els dos gegants que són el FC Barcelona i el Real Madrid.

L’altre petit detall que Roures i companyia han passat per alt és com afectarà això al futbol no professional. Les dotze del migdia del diumenge ha estat sempre un horari reservat i típic per molts dels partits de Segona B, i sobretot pels partits de Tercera Divisió en avall. Si hem d’estar pendents a la televisió pel que els passa a Barça, Madrid i companyia els estadis del futbol modest començaran a buidar-se encara més, i això no beneficiarà en res la ja tocada situació econòmica de la majoria d’aquests clubs.

La crisi ha estat part fonamental de la greu situació que pateix el futbol petit, això és indubtable, però el fet que la gestió del mateix no hagi estat correcta ha repercutit bastant en augmentar els efectes de la crisi. Si ara arriba el senyor Roures a robar-nos l’horari més val que pleguem.