Álvaro Martín Britos: "Vaig estar a punt de deixar el futbol"
La història de l’Álvaro Martín Britos, porter del Castelldefels, està marcada per la lluita personal d’un futbolista que aterra a Catalunya provinent de l’Uruguai amb la il·lusió de seguir fent allò que més li agrada lluny de casa. Des de les profunditats del futbol territorial ha escrit pàgines daurades de la història recent de la Unió Atlètica d’Horta fins arribar a una Tercera Divisió amb la que somniava des de feia temps. La seva és la demostració que el creixement professional i personal existeix també al futbol català.
 |
| “Avui només penso en futbol aquí, a Catalunya” // CARLES GARCIA |
L’Álvaro Martín Britos és una persona humil. O almenys així és com s’autodefineix un dels actuals porters de la Unió Esportiva Castelldefels. Conegut com a Martín a l’Uruguai i Álvaro a Catalunya, el porter s’ha fet un lloc al cor de l’afició de la Unió Atlètica d’Horta i un altre a la Tercera Divisió gràcies a la trucada del club mariner.
Els aficionats dels camps de les categories regionals el coneixen per la seva extraordinària solvència sota pals i pels pantalons de color taronja que ha lluït a Horta per la imposició dels seus companys de vestidor que l’obligaven a combinar el seu cabell pèl-roig amb la indumentària de camp.
Rere la fermesa i la sobrietat que el futbolista mostra a la porteria, els que el coneixen diuen que s’hi amaga una persona responsable, seriosa, respectuosa amb la resta i que reconeix la feina dels demés. Unes qualitats que són difícils de comprendre en un futbolista que els aficionats veuen des de la distància, però que intuïm quan li veiem brillar els ulls mentre li transmetem elogis.
Dissenyador gràfic i estudiant d’ADE de 26 anys, l’uruguaià més català dels que ronden pel nostre futbol assegura ser també molt competitiu. “No m’agrada perdre. Mai. Ni jugant a la Play“, explica entre riures des de la graderia del Feliu i Codina, l’estadi que l’ha acollit durant els darrers cinc anys. Ni molts ni pocs, però sí suficients com per fer d’Horta la seva segona casa i guanyar-se el reconeixement de tota una afició i dels observadors que li han estès la mà per pujar dues categories de cop i arribar al gran aparador de Tercera, que el permetrà seguir creixent com a futbolista i com a persona. A Horta tanca una etapa molt important de la seva carrera, però espera amb il·lusió la nova temporada: “El Castelldefels m’ha semblat un club molt acollidor, dóna la sensació de ser una gran família que recorda a la de molts clubs de barri. Espero poder estar al nivell que esperen de mi”.
Però arribar fins aquí no ha estat un camí de rosetes per algú que les ha vist de tots colors i que, com qualsevol company de professió, vol arribar el més amunt possible. “El meu somni era jugar per a la selecció del meu país i ser a Primera en un gran club, però poc a poc et vas posant al teu lloc”, afirma en un to que barreja broma i resignació.
Tot i les diferències de nivell futbolístic i població entre Uruguai i Europa el va sorprendre trobar-se amb la quantitat d’equips i categories que conformen el futbol europeu i català. “Allà només tenim l’A i la B i aquí hi ha milers d’equips. No sabia on agafar-me”. I quan per fi ho va començar a tenir clar, es va topar amb traves administratives que van estar a punt de deixar perdre una figura de les porteries del futbol català. “Vaig provar d’entrar al Júpiter, a l’Europa i al Martinenc però per no tenir la nacionalitat, no em podien agafar. Vaig estar a punt de deixar el futbol”, comenta amb tristesa. Per sort pel futbolista i els aficionats que l’han pogut gaudir i que el gaudiran a partir d’ara, un representant vinculat a Santa Eulàlia va trucar a la seva porta per a què pogués aprofitar una oportunitat des de baix, des de Tercera Regional. “Va ser una sort. Poc a poc he pogut anar escalant. Vaig passar per la Muntanyesa i el Masnou fins arribar a Horta”.
 |
| “Aquí he complert, he fet els deures i me’n vaig amb molt bon sabor de boca” // CARLES GARCIA |
Assegut a la tribuna de l’estadi que l’ha vist saltar a la gespa els diumenges de les darreres cinc temporades ens confessa, després d’un sospir, com ha estat aquesta etapa que va començar amb l’equip recent descendit a Regional Preferent i que ha acabat retornant a l’entitat blanc-i-negra a la Primera Divisió Catalana, la mínima categoria que mereix un club històric com aquest. “Han estat cinc anys meravellosos. Aquí he viscut els millors anys des de que jugo a futbol. Perdre una promoció contra l’Olot amb un equip pel que ningú donava ni un duro, quedar-se a un punt de l’ascens guanyant a Figueres l’última jornada… fins que ho hem aconseguit han passat moltes coses boniques aquí”.
Quan se li demana que es quedi amb un sol record, mira a l’horitzó, se li dibuixa un somriure als llavis i conclou: “Això és impossible”. Només amb insistència aconseguim arrencar-li les paraules: “futbolísticament em quedo amb l’any que vam jugar la promoció. Estàvem a punt de no fer-ho quan vam marcar al minut 94 i ens hi vam ficar. Però, personalment, em quedo amb la gent. Amb la que hi ha a la graderia i amb la que no es veu, tant directius i cos tècnic, com metges i encarregats de manteniment”.
Ara, amb dos Zamora a la butxaca -els de les temporades 2009/2010 i 2011/2012 en què només ha encaixat 18 i 16 gols respectivament-, arriba a la quarta categoria estatal i principal catalana després de no poder-ho fer abans amb el Masnou per culpa dels despatxos. Tot i la seva experiència, explica que no s’esperava pujar dues categories de cop i que va ser una decisió molt meditada: “No m’imaginava fer un salt tant gran. Quan em van trucar de Castelldefels vaig estar encantat, però després vaig pensar en tot el que deixava enrere i no va ser fàcil. Per sort, a Horta no m’han posat cap impediment i es van alegrar per mi”.
Per a la propera campanya. el conjunt mariner presenta moltes novetats en una plantilla que ha reformat de dalt a baix i que hauria de conjuntar ben aviat si vol tornar a salvar els mobles un any més en una Tercera Divisió que es complica a cada edició que passa. L’Álvaro ho té clar i confia en què aquest sigui un bon any, potser en el que la UE Castelldefels es converteixi en la revelació, com ho han estat Rubí i Vilafranca en la temporada que deixem enrere. “Jo arribo amb tota la il·lusió del món per guanyar-me un lloc a l’equip titular però, com a persona competitiva, intentaré que puguem mirar una mica més amunt del que està acostumat el club i, evidentment, vull tenir la porteria a zero. Per somniar, demano el Zamora“. Un títol al que li té la mida presa, però que un sol home no pot aconseguir sense l’ajuda dels companys. “Si no hi hagués defensa, el porter no existiria”, afirma amb contundència tornant a la realitat.
El jugador, conscient que la selecció del seu país natal queda molt lluny, es sorprèn quan se li parla de la selecció catalana amateur: “És el primer cop que algú m’ho planteja. No havia contemplat aquesta possibilitat, però si pogués ser em faria molta il·lusió”. La sentència és immediata, però es pren una pausa intensa abans de seguir amb un gest de serietat sincera: “Treballaria fort per aconseguir-ho. Avui només penso en futbol aquí, a Catalunya. A Uruguai només hi tornaré de vacances”.
Abans d’aixecar-se de la cadira per concloure l’entrevista torna a mirar un altre cop tot l’estadi i, amb la pell de gallina, ens fa una darrera confessió: “Veig aquest camp i m’emociono. Penso en moltes coses: en la gent, en els partits, els nervis que he passat aquí… Estaré eternament agraït a aquest lloc perquè si avui sóc el que sóc és gràcies a la gent i a l’Horta”. Preguntant-li sobre si no té por de pensar en el que vindrà després dels bons moments al Feliu i Codina, torna a afirmar amb contundència per dir-nos que no és una persona amb pors: “Si tiro endavant és perquè ho he sentit així. Aquí he complert, he fet els deures i me’n vaig amb molt bon sabor de boca. Agafaré tot el que vingui a partir d’ara amb força”.
Marxant de l’estadi el saluda efusivament un dels responsables de manteniment que, per un moment, creu que el futbolista ha tornat a Horta. Un darrer gest emotiu per travessar definitivament la porta d’un gran club que li ha permès fer dues passes endavant i regalar, a partir d’aquesta temporada, a la seva nova afició, la de Castelldefels, la passió que l’il·lusiona: el futbol.
