dimarts, 22 de març del 2011

Quan es perd la força per la boca…

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Quan es perd la força per la boca
Ferran Manresa, entrenador de l'Espanyol B // hattrickfutbol.es

Quan en Ferran Manresa va arribar a la banqueta del filial del RCD Espanyol, fa vora un mes, va concedir una entrevista a un mitjà català on va deixar caure alguna que altra perla, com les citades a continuació:

“PREGUNTA: La tercera divisió està igualada, per mediocre o hi ha un bon nivell?
RESPOSTA: La veritat és que mai havia vist al llarg de tota la meva carrera una Tercera més fluixa que l’actual, hi ha menys qualitat ara tècnicament, els equips són molt febles encara que físicament sí que hi ha millora.
PREGUNTA: El sorprèn que dos equips sense gran historial encapçalin la classificació?
RESPOSTA: Com que està tot tan igualat, no del tot, encara que crec que era impensable fa uns anys que la Montanyesa jugués a la Tercera Divisió que jo vaig conèixer, però hi és per mèrits propis, d’altres conjunts com la Pobla de Mafumet o l’Ascó no n’havia sentit mai parlar, o sigui que, en resum, aquesta categoria ha anat a pitjor.

Bé, aquest cap de setmana, i quatre setmanes després d’aquesta sentència tant ben argumentada, l’Espanyol B ha caigut per 0-2 davant el Llagostera. El líder d’aquesta Tercera “tan fluixa”, un dels equips sense “gran historial”. Des que vaig llegir l’entrevista esperava que arribés el moment que el filial blanc-i-blau s’endugués aquesta clatellada tan merescuda pel seu entrenador. De fet, quan en Manresa va aterrar al club barceloní, la distància vers el cap de la classificació era de 10 punts. Avui, ja és de 13. Espero veure si durant les properes setmanes se n’adona del potencial real de la categoria i rectifica les seves paraules.

A les grans categories ens queixem d’entrenadors que parlen massa, però sembla que quan un tècnic se sent poderós (l’Espanyol B era un dels màxims favorits a endur-se la primera plaça a l’inici de temporada) per l’equip que entrena, perd la força per la boca i li passa com al nostre protagonista d’avui.

Aquesta derrota davant un equip amb tan poc nom, però alhora tan potent, com el Llagostera, a més a més, a casa, li hauria de servir per tornar a plantejar-se què pensa fer per treure l’equip endavant i entrar en una zona de play-off que anirà caríssima fins a la darrera jornada de campionat.

En Manresa hauria de valorar si val la pena creure’s el ‘rei del mambo’ com ha demostrat tractant d’inferiors a determinats conjunts de la categoria, o si ha de seure i tractar les jornades que resten pel final d’una altra manera, amb una mica més d’humilitat, i sense tractar d’avançar-se als esdeveniments per la boca, abans que es pugui demostrar el que cal demostrar sobre el terreny de joc.

Aquesta clatellada i toc d’atenció a la modèstia dels ‘clubs grans’ de la categoria és un exemple de per què cal felicitar el futbol català aquesta temporada, que a hores d’ara compta amb 5 equips entre les 9 primeres places a la Segona B menys catalana, per nombre, dels últims anys, i amb un rendiment digne d’admirar a Tercera.

Senyor Ferran Manresa, què en pensa ara de tot plegat?


.

dimarts, 15 de març del 2011

Passió d’interessats

Podeu llegir el meu artícle d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Passió d'interessats

Fa una mica més d’un mes vaig elogiar la decisió de la Federació Catalana de Futbol (FCF) amb el ‘Cas Mataró’. Em vaig precipitar.  El culebrot segueix i segons la circular nº83 de la FCF, citada a continuació, s’ha pres un canvi de decisió:
“Els recursos interposats per les entitats CF Mollet, UE Tona, CE Farners, U.AT. Horta, UE Avià, UE Figueres, CCD Turó Peira, deixen sense efecte l’acord del Comitè de Competició, i disposen que la retirada de la competició del CE MATARO ha de considerar-se que s’ha produït a la 2ª volta de la competició.”
Tal com es pot llegir en aquest extracte de la circular, el recurs presentat per aquests equips -que es consideraven individualment perjudicats per la decisió- ha provocat que ara si, s’hagi adulterat la competició.
Em repeteixo i demano disculpes per això, però veig molt clar que quan un equip es presenta amb incomptables baixes que no permeten jugar els partits, hi envia els juvenils (que guanyen) i deixen d’aparèixer al camp per disputar el partit abans de concloure la primera volta és pot comptar com a retirada. Especialment si a això li afegim el comunicat oficial que va enviar el club pocs dies després d’acabar la primera meitat del campionat, on feia efectiva la seva retirada.
Retornar els tres punts als equips que els van aconseguir, i donar-los altre cop durant la segona volta és una decisió injusta, perquè, lamentablement, el Mataró ho va posar massa fàcil en determinades ocasions, i en d’altres va aconseguir uns punts, que ara, evidentment, no canvien d’equip. Alguns hauran sumat tres punts d’una manera molt senzilla mentre d’altres, com el Manresa, els han perdut lluitant en igualtat de condicions amb el conjunt del Maresme.
És cert, que molts equips van vèncer el Mataró jugant un partit de tu a tu, però això no ha passat, ni molt menys, en tots els casos, i només que un sol equip en sortís beneficiat ja es podria considerar una adulteració de la competició.
No era més senzill convertir el Mataró en jornada de descans i igualar-ho tot, per molt que hi hagués equips amb més partits jugats que altres a mitja temporada? Si al final, tothom n’hauria jugat els mateixos i hauria optat als mateixos punts… Ho trobo totalment injust. I que per les queixes d’uns quants equips -que ara se’n beneficien- hagi de pagar tothom, és intolerable.
Espero que el proper president de la FCF comenci a fer les coses bé d’una vegada per totes, perquè alguns en comencem a estar farts de les tonteries d’aquesta Federació. Tant nostra com Alaska.

dimarts, 8 de març del 2011

…Són els colors que duc al cor

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent clic en aquest enllaç:

Són els colors que duc al cor

Quan duem posada la samarreta del nostre equip un dia laboral, pel carrer, sovint és perquè acaba de guanyar un partit molt important, un derbi potser,  perquè ha superat una eliminatòria de les complicades o perquè acaba de guanyar algun títol que ens moríem de ganes d’aixecar.

Si no fos perquè tothom és del Barça o l’Espanyol, i els més extravagants són madridistes, i ho dic amb afecte,  que ningú se  m’enfadi, podríem veure els sabadellencs orgullosos del seu equip duent l’arlequinada per la Rambla de Sabadell, els gironins lluint el seu disseny blanc-i-vermell al casc antic de la ciutat, i fins i tot el jovent de Llagostera amb la samarreta a l’institut.

Però si tornem a la realitat, on dels clubs petits, per desgràcia, pràcticament només se’n sent orgull quan guanyen la Copa Catalunya, en un dia com avui, de prèvia de Champions, se’n veuen poques de samarretes. Com si només valoréssim les victòries, o tinguéssim vergonya a la derrota.

Encara falten tres mesos llargs fins a final de temporada, i pot passar absolutament de tot a cada categoria, però, segurament somniant, m’agradaria que els aficionats dels equips que fins ara han fet un bon paper, o simplement no hagin fet el ridícul per mèrits propis, guanyin o perdin el títol pel que lluiten, aconsegueixin, o no, l’objectiu que tenen marcat, puguin començar les vacances d’estiu, amb un somriure, orgullosos del seu equip i amb la samarreta posada.

L’afició perica n’és un bon exemple, quan després de perdre la final de la UEFA l’any 2007 (fent, al meu parer, el millor paper del campionat en línies generals) Barcelona estava inundada de samarretes blanc-i-blaves, portades per gent orgullosa de fins on havia arribat el club dels seus amors.

Avui, desitjo que al llarg del dia passin pel davant meu un gran nombre de samarretes del Barça, ja siguin actuals, del triplet, de Ronaldinho, o fins i tot de Figo. També m’agradaria veure com l’última jornada abans d’un suposat play off entre Girona i Betis, els gironins vesteixin a ratlles, com el seu equip, per celebrar que han arribat fins aquí, i que passi el que passi, ja estan contents.

Vull veure Sabadell, Badalona, Sant Andreu i Lleida o l’Hospitalet tenyits amb els colors d’uns equips amb opcions de ser de Segona, i Santa Coloma blava. Ben blava. Celebrant que un any més han estat capaços de superar les adversitats i seguir vius a Segona B. I entrant en un terreny més personal, si cap, la Vila de Gràcia inundada en una marea escapulada per celebrar el retorn a la glòria que la història mereix i el bon joc ha permès.

Però primer cal que demà Barcelona sigui blaugrana per començar aquesta cadena de colors que agermana els que es porten a matar, perquè els dos duen el mateix escut brodat al pit.

És una utopia, i el futbol tan sols és un joc. Però és meravellós, i quan guanyen els nostres encara ho és més. I potser és aquesta la temporada en que caldria treure les samarretes de l’armari, perquè l’escenari que tenen al davant els equips catalans és ben dolç.

dimarts, 1 de març del 2011

Pessimisme (des)compensat

Podeu llegir el meu artícle d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Pessimisme (des)compensat

Darrerament no he deixat de sentir i llegir crítiques sobre els equips de Tercera que són a la zona de play-off. Aquesta temporada els sis primers classificats de Preferent Territorial pujaran directament a Primera Catalana (que es composarà de dos grups de divuit equips). Degut a la situació del Santboià, que per desgràcia cada jornada és més equip de Tercera que de Segona B, i de la Gramenet, es creu que els sisens classificats de Preferent no podran pujar de categoria per allò dels descensos compensats.

Si finalment Santboià i Gramenet acabessin baixant a Tercera Divisió, caldria que dos dels equips catalans que són en posicions de play-off d’ascens assolissin la nova divisió per tal que no es produís cap descens extra, i que el sisè de cada grup de Preferent guanyés una categoria. Fins aquí, comprenem la situació i com passa cada any, es creen petites situacions d’alarma. Però això és una de les coses més maques de l’emoció d’aquestes categories i els play-off.

Deixant de banda el tema dels descensos compensats, em vull centrar en què es critiquin tant els clubs que ocupen les primeres places de la primera categoria íntegrament catalana. Com vaig dir fa unes setmanes posant un punt negatiu a la Federació, torno a recalcar que Llagostera, Montanyesa i Cornellà són els tres primers per mèrits propis i perquè han jugat millor que la resta per aconseguir els punts. Aquesta setmana el Reus Deportiu, la gran esperança dels més pessimistes, ha arribat a la quarta plaça, l’última que dóna dret a jugar la promoció. Però al darrere, ben enganxats, hi ha un Europa que es vol retrobar amb la seva gran història, una Pobla de Mafumet que està fent una feina exquisita i un Manlleu que té molta gana, entre d’altres. I al final, just a la meitat de la taula i pràcticament tancant el cup d’equips amb possibilitats d’arribar a aquestes places desitjades hi ha l’Espanyol B, l’altra gran esperança dels que pateixen més.

Però si el Llagostera és el líder, el Reus és quart i l’Espanyol B és desè, repeteixo, és per algun motiu. I aquest motiu és la forma que ha tingut de fer, fins ara, cada conjunt. Per tant, si a final de temporada ens trobem que per desgràcia són dos els equips catalans que baixen a Tercera, hem de confiar en qui sigui que jugui el play-off, perquè per molt que molts no ho vulguin veure i creguin cegament que el grup de València és molt més fort, el nostre és un camp de batalla digne d’admiració. Amb clubs que fan molt amb poca cosa però posant-hi tota la il·lusió -com el Girona de Segona Divisió, per qui ben pocs donaven (i donen) un duro, de cara a la promoció d’ascens a Primera, en comparació amb d’altres equips-, i amb d’altres que en tenen tant que no saben que fer-ne, o que per problemes institucionals s’enfonsen poc a poc.

Cal que ens omplim una mica d’optimisme tots plegats i confiem en els equips que creixen i es fan grans, o volen tornar a ser grans, amb projectes que per davant de tot, il·lusionen. Una de les belleses d’aquest esport és que no siguin sempre els mateixos els equips dominadors. I si no, només cal fer un cop d’ull a l’emprenyada general que hi ha al voltant de Primera Divisió.