Pessimisme (des)compensat
Darrerament no he deixat de sentir i llegir crítiques sobre els equips de Tercera que són a la zona de play-off. Aquesta temporada els sis primers classificats de Preferent Territorial pujaran directament a Primera Catalana (que es composarà de dos grups de divuit equips). Degut a la situació del Santboià, que per desgràcia cada jornada és més equip de Tercera que de Segona B, i de la Gramenet, es creu que els sisens classificats de Preferent no podran pujar de categoria per allò dels descensos compensats.
Si finalment Santboià i Gramenet acabessin baixant a Tercera Divisió, caldria que dos dels equips catalans que són en posicions de play-off d’ascens assolissin la nova divisió per tal que no es produís cap descens extra, i que el sisè de cada grup de Preferent guanyés una categoria. Fins aquí, comprenem la situació i com passa cada any, es creen petites situacions d’alarma. Però això és una de les coses més maques de l’emoció d’aquestes categories i els play-off.
Deixant de banda el tema dels descensos compensats, em vull centrar en què es critiquin tant els clubs que ocupen les primeres places de la primera categoria íntegrament catalana. Com vaig dir fa unes setmanes posant un punt negatiu a la Federació, torno a recalcar que Llagostera, Montanyesa i Cornellà són els tres primers per mèrits propis i perquè han jugat millor que la resta per aconseguir els punts. Aquesta setmana el Reus Deportiu, la gran esperança dels més pessimistes, ha arribat a la quarta plaça, l’última que dóna dret a jugar la promoció. Però al darrere, ben enganxats, hi ha un Europa que es vol retrobar amb la seva gran història, una Pobla de Mafumet que està fent una feina exquisita i un Manlleu que té molta gana, entre d’altres. I al final, just a la meitat de la taula i pràcticament tancant el cup d’equips amb possibilitats d’arribar a aquestes places desitjades hi ha l’Espanyol B, l’altra gran esperança dels que pateixen més.
Però si el Llagostera és el líder, el Reus és quart i l’Espanyol B és desè, repeteixo, és per algun motiu. I aquest motiu és la forma que ha tingut de fer, fins ara, cada conjunt. Per tant, si a final de temporada ens trobem que per desgràcia són dos els equips catalans que baixen a Tercera, hem de confiar en qui sigui que jugui el play-off, perquè per molt que molts no ho vulguin veure i creguin cegament que el grup de València és molt més fort, el nostre és un camp de batalla digne d’admiració. Amb clubs que fan molt amb poca cosa però posant-hi tota la il·lusió -com el Girona de Segona Divisió, per qui ben pocs donaven (i donen) un duro, de cara a la promoció d’ascens a Primera, en comparació amb d’altres equips-, i amb d’altres que en tenen tant que no saben que fer-ne, o que per problemes institucionals s’enfonsen poc a poc.
Cal que ens omplim una mica d’optimisme tots plegats i confiem en els equips que creixen i es fan grans, o volen tornar a ser grans, amb projectes que per davant de tot, il·lusionen. Una de les belleses d’aquest esport és que no siguin sempre els mateixos els equips dominadors. I si no, només cal fer un cop d’ull a l’emprenyada general que hi ha al voltant de Primera Divisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada