Podeu llegir 'O el jugador o la pilota', el meu espai d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:
"Catalan World"
Fa una setmana la notícia més destacada d’aquest diari era el reconeixement oficial de la selecció catalana de dards, la 21a de les nostres que ho aconsegueix, que a banda del paper que ha tingut al torneig el més important és poder començar a caminar sols. I havent-ho llegit em va ser impossible tornar a fer càbales sobre el resultat que podria tenir la nostra selecció de futbol en un torneig oficial, fos Mundial, Europeu o Olímpic.
Al principi vaig fer la comparació tant odiosa com obligada amb la selecció espanyola, que avui compta amb un gran nombre de jugadors catalans, i evidentment ens vaig veure fent un gran paper en un acte de pur futbol-ficció. Quan ja havíem aixecat el trofeu sobre la gespa de Maracanà vaig tornar a la realitat i vaig seguir pensant què tenia aquesta selecció espanyola que aconseguia guanyar pràcticament amb les mateixes peces que hi ha al FC Barcelona però sense Leo Messi, una claríssima referència i un jugador vital s’accepti, o no.
Vaig mirar enrere i vaig tractar de recordar en quin moment els nostres veïns van fer aquest salt de qualitat i vaig caure aviat en aquell conjunt del que ja només en queden runes que era conegut com l’Spanish Liverpool i que va ser la primera gran referència per ells. Llavors la comparació va passar dels espanyols a la resta de grans seleccions. Cada una d’elles, tret de l’Anglesa, que d’altra banda tampoc acaba de rutllar bé, té un petit tresor més enllà dels pilars i la base de cada conjunt: jugadors arribats de lligues foranies.
Cada país i cada selecció té un estil de joc força marcat per la seva lliga domèstica que és d’on surten la majoria de les seves estrelles, tret de l’Argentina i el Brasil, però entre mig d’aquest estil tant marcat hi ha un petit reducte de jugadors que es resisteix a la línia marcada i aporta coses diferents que han après a la seva lliga d’adopció.
Això em va fer tornar a pensar en la selecció catalana, que ara mateix estaria formada quasi íntegrament per jugadors d’aquí, però que en un futur podrien començar a aparèixer aquests jugadors “exportats” a l’estranger i donar els seus fruits.
La columna vertebral actual de l’equip està molt clara, i passa per les estrelles catalanes del Barça, però en uns anys, quan haguem aconseguit aquest reconeixement oficial pel que tant s’està lluitant i que tard o d’hora arribarà, n’estic segur, tindrem un bloc de jugadors amb moltes característiques per triar.
Ignasi Miquel començarà aviat a fer les seves primeres passes serioses a l’Arsenal, Oriol Romeu ja treu el cap per Stamford Bridge, en Marc Crosas ja és tot un rodamón del futbol amb tant sols 23 anys i n’hi ha d’altres que circulen pel futbol europeu com Roman Golobart o Bojan Krkic, entre d’altres.
Quan arribi l’hora de cridar-los “a les armes” per superar una complicadíssima fase de classificació tindrem un bloc madur, de qualitat i molt divers que ens durà moltes alegries i que aconseguirà callar totes aquelles veus que encara diuen que la nostra selecció no hi tindria res a pelar en un campionat oficial. Els de l’hoquei ja són campions del mundial que els han deixat jugar i al futbol amb aquestes vistes de cara al futur ja ens podem anar fregant les mans perquè si el futbol català té sortida a l’estranger, ben segur tindrà èxit esportiu internacional.
