#noalfutbolsenseràdio

Podeu llegir la meva secció d'opinió setmanal a LaJornada.cat, 'O el jugador o la pilota', fent click en aquest enllaç:

#noalfutbolsenseràdio

Quan s’imposen prohibicions per decret que afecten petits col·lectius és molt maco veure com s’uneixen i agermanen per fer front comú i lluitar pels que consideren que són els seus drets. Fins ahir, totes les ràdios -catalanes i estatals- que retransmeten futbol professional lluitaven juntes per la seva causa i per reclamar i denunciar l’abús que la Lliga de Futbol Professional (LPF) ha decidit aplicar sobre les emissores, fent-les pagar unes quantitats inabastables per a elles, quan per als clubs no suposen gran cosa.

Però aquest bloc es va esquerdar ahir quan Catalunya Ràdio es va disfressar de Romario per fer una autèntica ‘cua de vaca’ i presentar-se a l’interior del Camp Nou per retransmetre el partit que va enfrontar el FC Barcelona i el Vila-real.

Realment la principal emissora pública del nostre país tan sols va aprofitar el seu dret d’accedir a les cabines gràcies al contracte signat per Televisió de Catalunya i Mediapro on s’inclouen els drets radiofònics, i legalment no se li pot dir res, ja que per pura sort va tenir l’habilitat d’incloure aquests permisos, però el conflicte moral de destacar-se del conjunt de ràdios en ple port de muntanya i quan encara no toca és el que em molesta, o sap greu.

Per molt que aquesta professió estigui marcada per la competitivitat i probablement pels egos dels grans mitjans no crec que fos el moment més adequat per tractar de guanyar adeptes entre els oients. Ni sé ni vull saber quin grau de culpa han tingut els components de l’equip del mestre Puyal en aquesta decisió, ni tampoc els vull acusar directament perquè al cap i a la fi són els treballadors d’una empresa i probablement la decisió ha arribat de més enllà, però el fet que Catalunya Ràdio fos ahir al Camp Nou va trencar, i molt, amb el minut de silenci més llarg i sorollós de la història de la nostra ràdio que diumenge passat van protagonitzar les emissores cap al volt de les vuit de la tarda en senyal de protesta.

El futbol sense ràdio no és el mateix, perquè el futbol necessita de la ràdio per ser el que és i per franges horàries que s’inventin els directius de les televisions, la de les ones sempre serà la millor companya de viatge per a aquest esport.

Espero que aquest gest de Catalunya Ràdio que tant lamento no influeixi en la lluita que encara mantenen la resta de ràdios, a la qual dono tot el meu suport personal. #noalfutbolsenseràdio

La vaga és bona si la bossa no sona

Podeu llegir el primer 'O el jugador o la pilota', el meu espai d'opinió setmanal a laJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

La vaga és bona si la bossa no sona

Després de dies i dies amb notícies i opinions diverses sobre la vaga de futbolistes professionals puc dir que estic cansat d’escoltar alguns periodistes esportius (habituals dels grans equips) dir que “la vaga de futbolistes no beneficia el futbol”. No hi estic gens d’acord.

Per si encara no se n’han adonat, el futbol el fan els jugadors, i per molt que “no hi ha un jugador més gran que un club”, sense el conjunt de jugadors no hi ha clubs. Si els jugadors, que són els encarregats d’oferir als espectadors aquest espectacle que és el futbol, no estan en unes bones condicions de treball, i no cobrar el que et deuen és estar una mala situació laboral, ni podran ni voldran rendir com s’espera d’ells. I és precisament això el que seria perjudicial per aquest esport. Si els obrers de les fàbriques que retallen plantilla, els sindicats del transport públic i els agricultors fan vagues com a protesta, per quin motiu no hi han de tenir dret els futbolistes?

És cert que el sou d’un futbolista professional sol ser molt elevat, però si la nòmina és aquesta és perquè el club l’ha ofert i, per tant, perquè el jugador ho genera. I siguem realistes, els equips que tenen deutes no són els que paguen les fitxes més altes, precisament. I quan un treballador que compta amb uns determinats ingressos veu que aquests no arriben un mes rere un altre, també veu afectada la seva vida personal, com qualsevol treballador corrent.

El futbol és espectacle i els encarregats de fer gaudir els espectadors han d’estar en les millors condicions per poder-ho fer. I com a amant d’aquest esport que sóc, espero que la vaga s’acabi aviat, però amb unes condicions més dignes per a aquells que les mereixen. Que és molt senzill criticar un futbolista o un esportista d’elit per la gran quantitat de zeros que té a la seva nòmina, però si això és així és perquè s’ho ha guanyat, quelcom que alguns dels que tant critiquen la vaga no han estat capaços d’aconseguir i que ara es moren d’enveja i tracten de destruir tot allò que poden des d’alguns sectors de premsa esportiva.

Europa: l'etern aspirant vol fer diana

La prèvia de la temporada del CE Europa, a LaJornada.cat

Europa: l'etern aspirant vol fer diana

L'Europa 2011/2012 // CEEUROPA.CAT

El CE Europa comença la Temporada 2011/2012 amb la màxima il·lusió i la seguretat que arribar a les zones de Play Off és molt difícil però possible. Encapçalat pel tècnic Pedro Dólera, que enguany compleix la seva tercera temporada al capdavant de l’equip, el conjunt escapulat compta amb un bloc consolidat que barreja veterania i joventut i que tractarà de fer somniar una temporada més tota la Vila de Gràcia.

2010/2011: Una temporada per no perdre la fe

Durant la passada campanya l’Europa es va quedar a una sola passa d’aconseguir l’ansiada fita de disputar la promoció d’Ascens a 2aB. Tot i que l’inici de la lliga no va ser com s’esperava després d’una gran pretemporada on es va aconseguir el Torneig d’Històrics, el conjunt escapulat es va anar refent jornada rere jornada i aviat es va convertir en un habitual de la zona alta de la classificació, fent un gran paper allà on anava i desplegant un joc força atractiu que va marcar una senya d’identitat. Tot i això durant les darreres jornades l’equip es va desinflar i va veure com les quatre primeres places s’allunyaven fins que la diferència de punts va ser insalvable, però abans de les vacances el club gracienc encara va demostrar de quina pasta estava fet acomiadant la temporada a casa regalant a l’afició una victòria molt treballada davant una Pobla de Mafumet que encara s’hi jugava el títol. La setena plaça i els 58 punts que suposen la millor xifra numèrica del club a Tercera Divisió des de l’any 2001 fan que de l’Europa se n’esperi molt i bo aquesta temporada en un grup cinquè que, això si, es complica encara més any rere any.

Estiu 2011: Incorporacions de renom i pretemporada poc sorollosa.

Havent renovat fins a 14 jugadors que suposen la columna vertebral de l’equip, l’Europa ha signat set noves incorporacions de les que s’espera aconseguir una millora notable respecte la temporada passada. Rafa Leva, considerat per alguns com el millor porter de la categoria, arriba del FC Santboià per complir la difícil tasca de suplir un jugador tant estimat per l’afició gracienca com ho era Cañadas, que ha marxat cap a Santboi després de defensar l’escapulada com a titular indiscutible.

Els canvis a la porteria no s’acaben aquí ja que el joveníssim Eloi Mir de 19 anys ha signat contracte amb l’entitat barcelonina provinent de la magnífica factoria de joves jugadors que és la Damm.

Aitor Torres a la defensa i Javi Lara al centre del camp, arriben al Nou Sardenya des de l’AE Prat per completar aquestes dues línies que el tècnic Pedro Dólera ja dóna per tancades. A la davantera el juvenil Eric Blasco i l’ex-jugador de l’Horta Nils Puchades són les apostes més arriscades d’aquest Europa que n’espera treure’n molt profit. La darrera incorporació, també a la davantera, està marcada perquè suposa el retorn de Peque (ex-Santboià) al club gracienc. Un jugador destinat a ser molt important aquesta temporada a l’extrem dret que ja s’ha convertit en el 4t capità de l’equip.

El CE Europa ja ha disputat els set partits programats per la pretemporada, on ha aconseguit quatre victòries, tres empats i cap derrota amb un balanç de 19 gols a favor i 8 en contra.

29.07- San Lorenzo 1-1 Europa

06.08- Sants 1-1 Europa

07.08- Martinenc 2-5 Europa (Copa Catalunya)

13.08- Júpiter 2-3 Europa

15.08- Europa 1-1 Sant Andreu (3-4 penals) (Copa Catalunya i Trofeu Vila de Gràcia)

20.08- Europa 4-0 Santfeliuenc

21.08- Vilanova del Vallès 1-4 Europa

2011/2012: A la tercera va la vençuda.

Després d’una gran època durant els anys 90′ on el club va arribar a disputar fins i tot una temporada a la 2a Divisió B, des del seu descens a Tercera l’any 1968, la primera dècada del nou mil·lenni no va ser gaire agradable per la institució gracienca que fins i tot es va veure abocada al descens a Primera Catalana la temporada 2003/2004. Des de l’ascens la temporada següent l’Europa ha anat de menys a més i ha recuperat les sensacions que havia perdut durant els anys 90′. La temporada 2009/2010 amb Pedro Dólera al capdavant s’iniciava una nova etapa que encara avui continua i que espera arribar a la seva màxima consolidació durant aquesta campanya. En aquesta tercera temporada del tècnic amb el bloc ben conjuntat i amb jugadors de pes dins la plantilla com els dos principals capitans Àlex Delmàs i Ramon Gatell, que amb aquesta sumen la seva sisena temporada al club, l’Europa pretén aconseguir la desitjada regularitat durant tot l’any a base de bon joc, compenetració, esforç i sentiment que els permeti arribar als Play Off d’Ascens a 2aB onze anys després.

Ningú els ha dit que serà senzill, però no podem dubtar que almenys, ho intentaran.

Rivalitat sana

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Rivalitat sana

Europa i Sant Andreu van formalitzar relacions // CARLES GARCIA

La història del futbol està marcada per fortes rivalitats entre clubs que amb el pas dels anys s’han anat creant, deteriorant o fins i tot acarnissant. Això a dia a d’avui no ha canviat gaire, i me n’alegro. Sovint quan dos equips enfrontats disputen un partit augmenta la intensitat de l’encontre, les aficions estan més tenses i hi ha el risc extrem que la cosa acabi a garrotades. Però tot i això existeixen les bones rivalitats, les que són les sanes, aquelles en les que tot i celebrar les derrotes del rival, quan arriba el dia de partit les dues aficions estan en pau i sense símptomes de violència o similars ni a la prèvia, ni al post partit.

Al primer nivell molts d’aquests enfrontaments comencen a córrer el risc d’acabar malament partit rere partit, sense anar més lluny, el Futbol Club Barcelona i el Real Madrid cada dia mantenen una relació més tensa, propiciada i agreujada pels motius que sigui, però molt tensa. I si mirem una mica més lluny trobem el clàssic dels “rius de sang”, entre West Ham i Milwall a Anglaterra, o derbis duríssims entre argentins i brasilers.

Ahir, dos clubs rivals i modestos del futbol català, Europa i Sant Andreu, van celebrar un partit per formalitzar relacions i reconciliar-se després d’un incident al Narcís Sala l’any 2007 on uns seguidors locals van mostrar una pancarta que el conjunt escapulat va considerar insultant mentre que la directiva quadribarrada va considerar humorística.

Quatre anys després, l’entitat presidida per Guillaume de Bode va convidar els homes de Piti Belmonte a disputar el Trofeu Vila de Gràcia (i de passada, la segona ronda de Copa Catalunya on ambdós clubs havien quedat emparellats). Al Nou Sardenya s’hi van veure un munt de seguidors andreuencs vestits amb la quadribarrada i d’europeistes que duien l’escapulada, sense mirades d’odi, ni insults quan animaven uns, o quan ho feien els altres, amb una esportivitat màxima en tot moment, fins i tot, quan al final del partit i just abans de la tanda de penals, hi va haver uns segons on alguns jugadors es van encarar amb els seus contrincants.

Al final, el Sant Andreu va aconseguir el triomf per 5-3 a la tanda de penals, i el passi a la Tercera ronda de Copa Catalunya, amb molta polèmica arbitral, però sense que en cap moment hi hagués ni una mínima espurna de violència entre cap dels assistents a l’espectacle. Perquè el futbol no és res més que això, un espectacle del qual s’ha de gaudir amb una rivalitat sana que tots hem de celebrar.

Fàbregas contra la defensa

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Fàbregas contra la defensa

Piqué i Cesc abraçats durant l'Arsenal-Barça de 2010 // MERCAFUTBOL

“Ens cal un jugador, i tots sabeu quin és”. Així de contundent parlava Pep Guardiola durant la roda de premsa prèvia al partit que jugarà el Barça davant el Chivas de Guadalajara. Havent escoltat aquestes paraules sembla que està molt clar que aquesta temporada, almenys durant el mercat d’estiu, o arriba Cesc o Alexis Sánchez haurà estat l’únic fitxatge del primer equip del FC Barcelona, a banda de les incorporacions de Thiago i Fontàs, que han pujat del filial.

Segueixo sense comprendre per què aquesta obsessió amb el capità de l’Arsenal. Crec que després dels partits davant l’Inter de Porto Alegre i el Manchester United el que està clar és que el Barça s’ha de reforçar amb un central experimentat, d’una certa edat que no talli la progressió de Fontàs i doni canya a Piqué quan no hi sigui el capità, Carles Puyol.

 Un expert en futbol va dir una vegada que “Piqué és un gran central, però Piqué al costat de Carles Puyol és el millor central del món.” Això és perquè el de La Pobla té el que s’ha de tenir per esbroncar el seu company quan cal, sigui quin sigui el resultat o el moment del partit. I siguem realistes, tots desitgem que es recuperi aviat però en Carles no durarà per sempre, i ja comença a tenir símptomes d’esgotament i de ser un jugador al qual li queda ben poc a alt nivell.

Les badades en defensa dels dos partits esmentats anteriorment, i l’estat de forma de Gabi Milito, que tots coneixem de sobra, no ajuden a motivar el personal quan mira la darrera línia de l’alineació blaugrana, perquè Busquets i Mascherano són migcampistes i no centrals, això no ho hem d’oblidar. Que per treure les castanyes del foc a l’equip en moments comptats ho fan molt bé, especialment l’argentí, però no és la seva posició natural ni se’ls ha de reconvertir. Si al lateral dret hi ha Alves i Adriano i a l’esquerre Abidal i Maxwell, per versàtils que siguin, no em serveix d’excusa perquè el FC Barcelona no tingui un quart central, a banda de Puyol, Piqué i Fontàs, tenint en compte que excloc a Milito.

Però tot i això, el club sembla què només pensa a portar a Cesc Fàbregas quan el mig del camp és la zona on l’equip va més ben servit. Per alguna raó Guardiola és l’entrenador i no ho sóc jo i els seus motius tindrà per voler dur Fàbregas enlloc d’un central o per considerar la defensa com una línia tancada, però aquí un servidor encara no ho ha entès.