Futbol: passió que agermana rivals

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Futbol: passió que agermana rivals

L'afició de la Montanyesa felicita el rival vencedor // CARLES GARCIA

Diuen que el futbol és l’opi del poble, una passió de multituds que ens encega als seus amants i ens fa viure únicament i exclusivament per a ell. Tot i que alguns aficionats potser donem aquesta imatge (totalment irreal en la seva majoria), hi ha determinats fets i actes que ajuden a demostrar que el futbol, per bé que una veritable passió, tan sols és un joc.

Un d’aquestes exemples és l’ambient que es va viure diumenge passat al Municipal de Nou Barris pel partit entre la Muntanyesa i el Sestao River, on finalment van ser els bascos els que van aconseguir l’objectiu de pujar de categoria.

Dissabte vam veure unes imatges lamentables a Níjar, on els aficionats almeriencs havien fet un setge real als catalans, que estaven aconseguint l’ascens després de tants anys d’intentar-ho. També va ser diumenge, poc després de la celebració del Sestao al Nou Barris, que a l’Argentina el descens de River Plate provocava veritables aldarulls tant dins el Monumental com a les rodalies de l’estadi. Però els qui fan aquestes coses no s’haurien de considerar veritables amants d’aquest esport, ni del club pel que diuen sentir els colors, ni de cap esport en general. Són actituds imperdonables i que no es poden permetre. Són actitutds que ni representen la majoria ni els ideals del futbol.

Tornant al que és el tema central central de l’article, a Nou Barris es va veure i es va demostrar que el futbol tan sols és això al cap i a la fi. El camp ple, fins a la bandera. Abarrotat. Les portes tancades perquè no hi podia entrar ni sortir ningú. I a la graderia un ambient de pel·lícula.

A un cantó hi trobem 3.000 aficionats locals, i ocupant un gol i mig lateral vora 200 seguidors bascos. Absolutament tothom va cantar, va animar i va patir durant el partit, però en cap moment ningú es va encarar amb ningú. La única taca va ser quan un aficionat de la Monta va llançar sobre el terreny de joc una ampolla d’aigua, però immediatament la resta de la tribuna el va escridassar dient que això no es feia, que això no forma part del joc ni és el que a Nou Barris es vol mostrar.

Amb el partit ja dat i beneït la imatge de l’afició barcelonina cantant “Que boti, que boti el Sestao” amb l’afició visitant botant i aplaudint va ser de pell de gallina. I quan l’àrbitre ja havia assenyalat el final i els bascos s’abraçaven i celebraven l’ascens, absolutament totes les ànimes que hi havia dins el camp van aplaudir el conjunt guanyador mentre les dues aficions es repartien salutacions de germanor.

Això sí que és futbol. Un joc. Apassionant i pacífic. Unificador i de germanor.

Robert Martínez, un gran

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Robert Martínez, un gran

Robert Martínez celebra un gol del seu equip // Sky Sports.com

En Miquel Calçada ens va ensenyar durant molts anys que de catalans n’hi ha per tot el món i que alguns d’ells són cèlebres personatges en els seus àmbits professionals. Un de molt estimat per la gran tasca que està desenvolupant a Anglaterra, concretament a la Premier League, és l’entrenador del Wigan Athletic, Robert Martínez.

Fa una setmana vam saber que el de Balaguer va rebutjar una oferta prou suculenta de l’Aston Villa, un equip que, sobre el paper, aspira a alguna cosa més que la permanència a la lliga anglesa. Però segons els dirigents del Villa “la lleialtat i la implicació del tècnic pel projecte del seu club actual fa impossible concretar cap acord”.

Aquestes paraules, en boca d’aquells que pretenien fitxar-lo, diuen molt d’en Bob, com el coneixen simpàticament a la Gran Bretranya, que a banda de fer una tasca sensacional alhora que duríssima amb un equip de la part baixa de la Premier League, demostra un gran compromís a les seves idees i els seus sentiments amb el club que el va dur a Anglaterra com a jugador ara fa setze anys i que li va donar l’oportunitat d’entrenar a l’elit anglesa des del 2009.

Tot i la seva joventut i la seva (encara) curta carrera com entrenador, Robert Martínez és un tècnic molt madur, capaç de no deixar-se enlluernar per una oferta tant apetitosa que, a priori, li permetria deixar de passar-se jornades i jornades en posicions de descens i, per tant, no patir per la seva continuïtat al capdavant de l’equip. L’entrenador català confia en la seva feina i sap que si fa bé les coses, i la directiva l’ajuda amb bons reforços pot fer del Wigan un club millor, especialment en competicions de Copa que és on els equips petits aspiren a tocar el cel. I de la mateixa manera que estic convençut que en Bob confia en les seves idees, també confia en que en un futur pugui rebre una oferta encara millor que la de l’Aston Villa.

Robert Martínez és un home molt estimat a la Gran Brentanya, un entrenador que fa bé la seva feina, i un d’aquells catalans que ronden pel món i del que des del principat n’estem contents i orgullosos. Des d’aquí vull desitjar-li tota la sort per afrontar una temporada més a la millor lliga del món.

“Error 404. Play-off not found”

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

"Error 404. Play-off not found"

Diuen que som a l’era de la comunicació, on absolutament tot queda cobert per un actor comunicador que informa del que està passant. Bé, això no és cert. I la televisió pública (que hauria d’emetre els esdeveniments d’interès general) no s’esforça per canviar-ho.

Durant aquestes setmanes de play-off d’ascens, el futbol català està fent un gran paper. A dia d’avui hi ha dos candidats a la darrera ronda per pujar a Segona B (Montanyesa i Reus) i el Badalona s’ha quedat a les portes de la final per pujar a La Liga Adelante per mala fortuna. Tot i això, TV3 no ha emès pràcticament cap enfrontament, deixant els seguidors del futbol català sense un punt de referència clar a l’hora de poder seguir els nostres equips durant el moment més important de la temporada i quan tots anem amb tots.

Tenint un ventall tan ampli de possibilitats per emetre els partits com té Televisió de Catalunya amb diversos canals a la TDT o un portal d’Streaming per Internet prou potent, trobo d’una deixadesa extrema aquesta actitud. La Televisió Autonòmica Gallega (TVG), en canvi, ha mostrat una actitud completament inversa a la de “la nostra”. A banda d’emetre un programa de ‘Multifutbol’ en el seu segon canal, per Internet oferia en obert i en una qualitat força acceptable tots els partits íntegres dels seus equips de play-off. Una posició de la qual potser TV3 hauria de prendre nota. Ja no per les dues setmanes que ens queden, perquè ja és tard, sinó de cara a properes temporades.

D’altra banda, de la mateixa manera que llanço pedres contra la taulada de TVC, vull felicitar els esports de COM Ràdio per haver-nos dut, a través de les ones, aquestes eliminatòries pels que gaudim i patim amb aquests esdeveniments esportius.

Intercanvi equivalent?

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Intercanvi equivalent?

Thiago Alcántara i Cesc Fàbregas // gunnersphere.com

Durant els últims dies s’està valorant l’opció que el Barça es desfaci dels serveis de Thiago Alcántara per facilitar l’arribada de Cesc Fàbregas, quant a economia. Amb tot aquest sarau muntat em pregunto, altre cop, si realment és tan important l’arribada del capità gunner. Per a ell probablement ho sigui ja que a l’Arsenal no guanya absolutament res i sembla que sent els colors com quan va marxar cap a Londres, però sent pràctics pensem si realment ho seria, o no, per al Barça.

Els sentiments del jugador són importants, i això és un punt a favor seu, però pel darrere també en vénen molts més amb el mateix sentiment (tot i que el Barça B s’estigui quedant més pelat que un os de pollastre entre una manada de llops afamats). Per un altre cantó trobem el preu, que també és factor important. Cesc Fàbregas ronda els 45 milions d’euros. Uns diners que vindrien molt bé per reforçar alguna altra posició del camp, com el centre de la defensa o la davantera, on cal omplir el fons d’armari.

D’altra banda cal pensar el que suposaria desfer-se d’un jugador amb la qualitat de Thiago i la seva mentalitat guanyadora. Amb això no vull dir que sigui millor que el d’Arenys, ni molt menys, però sí que em grinyola una mica l’excusa que el fitxatge de Cesc és per tenir un recanvi per a Xavi, quan els dos jugadors són com un ou i una castanya. De fet, fa un temps ja vaig fer una reflexió sobre el futur relleu de Xavi que podeu llegir aquí.

Si ho mirem des d’un altre angle, veiem dos possibles problemes. El primer és que Cesc passaria de ser capità i titular indiscutible en un dels millors equips d’Europa, per passar a ser qui sap què a Can Barça. I si se’l veia afectat amb la seva suplència a la selecció espanyola, com no hauria d’estar-ho al que suposadament és el club de la seva vida? Perquè estem tots molt enganyats si creiem que Fàbregas vindrà aquí a fer el mateix paper que fa a Anglaterra. I el segon problema són les lesions constants que té i ha tingut el jugador català durant tot aquest temps com a professional.

Tot i ser jove, en Cesc és un jugador molt experimentat i amb una trajectòria més o menys llarga tan sols tacada per l’absència de títols a nivell de club. En canvi, Thiago tot just comença, com aquell que diu, i ve amb molta força. Se l’ha jutjat molt sobre si seria un problema dins el vestidor o si és molt egocèntric, però no m’agradaria que es cometés el mateix error que amb Giovanni Dos Santos, un jugador al qual se’l va matar abans no pogués demostrar alguna cosa.

Realment és molt probable que Thiago no sigui el jugador que en un futur, i la paraula futur és important, faci el paper de Xavi, però de ben segur que si es queda serà un jugador molt important dins del club per la seva gran qualitat tècnica. Una qualitat que probablement també aportaria Cesc, però tornem al debat de sempre: si tenim una peça molt bona a casa, per què hem de pagar un preu excessivament alt a casa aliena? Cesc va marxar i ara és de l’Arsenal. Thiago s’ha quedat tot i les pressions que ha tingut al seu voltant (com les del seu pare). No mereix això un vot de confiança? Potser Cesc no és el fill pròdig que tothom creu.