Agraïment professional
Tots els que fem de periodistes, sovint hem de bregar amb altres persones per poder fer les nostres peces, donat que nosaltres no som la notícia sinó que ho són d’altres personalitats. Cada un dels que fem aquesta feina tenim formes diferents de fer i de treballar, però coincidim en sentir-nos a gust quan un entrevistat ens posa les coses fàcils o els serveis de premsa no ens obliguen a esquivar traves ni impediments a l’hora de fer la nostra feina.
En política, economia, cultura i esport professional donem per fet que els actors estan acostumats al tracte amb la premsa i, tot i que no passa sempre, se suposa que relació i comunicació haurien de ser fluïdes, senzilles i amenes.
Els que cobrim el futbol modest, o els companys que toquen els esports minoritaris, sense gaire ressò mediàtic, trobem que els nostres protagonistes no tenen només una altra vida a part de l’esport que practiquen, la familiar i privada, sinó que a més a més en viuen una tercera que implica unes altres activitats professionals. Amb aquestes condicions el més senzill seria que no ens volguessin ni veure, però res a veure amb la realitat.
Com menys mediàtica és una institució esportiva, millor ens tracten; com menys conegut és un futbolista, amb més ganes es pren les entrevistes i, si volguéssim criticar per criticar, podríem mencionar més d’un i dos noms de clubs selectius i elitistes, fins i tot el d’algun que arriba a cobrar entrades a la premsa, però tornant als elogis, és d’agrair la forma amb què ens tracten als que volem fer la nostra feina.
De vegades, el que fa més gran, important i professional tots els que oficialment es consideren amateur són aquests petits detalls que afavoreixen que el petit ressò que podem proporcionar sigui més o menys efectiu i es faci amb més ganes i qualitat. Al final, els que semblen més insignificants resulten ser els més grans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada