Arrivederci Bojan

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Arrivederci Bojan

Bojan fa les maletes // Entravision

Dotze, en milions, és la xifra que sembla que hagi solucionat un problema al Barça. Després de tants anys al primer equip, amb temporades millors i pitjors, Bojan Krkic ha marxat al Calcio. Els primers anys pràcticament tothom estava de part del de Linyola, era pràcticament com un fill per molts seguidors del Barça, però amb el pas del temps aquesta relació es va anar deteriorant en determinats sectors dels socis i aficionats del club que el començaven a veure com un problema, com una càrrega que sempre aspirava a un futur que mai arribava i que quasi no aprofitava les oportunitats que tenia, perquè quan feia bones actuacions el tallaven, i quan tenia temps per anar fent no en donava una.

Jo, particularment, no tinc clar si volia que es quedés o ja m’anava bé això que marxés a conèixer el futbol que hi ha més enllà de la banqueta del FC Barcelona. Però el que si que tinc clar és que Bojan és una víctima. Una víctima del mal moment pel que passava l’equip quan va arribar al primer equip. Realment va ser una necessitat fer-lo debutar perquè amb el que hi havia, el Barça no donava per a més, però amb l’arribada de Pep Guardiola a la banqueta i el gran canvi que hi va haver dins el vestidor, lo nen es va quedar apartat de l’alineació poc a poc.

Va pujar massa aviat al primer equip, tant sols tenia 16 anys i era un diamant que encara s’havia de polir molt per arribar a ser el jugador que tothom s’esperava. Era un nen que jugava amb els grans, i això mai és bo. I encara menys amb la pressió mediàtica que suposa jugar en un club com el FC Barcelona. És per això que el diamant va anar degenerant en carbó amb el pas del temps. En Bojan es va cremar, tant que amb el seu traspàs a la Roma la majoria de l’afició ha respirat profundament.

Lo petit hauria d’estar entrant ara al primer equip, amb en Thiago, amb Fontàs, amb Jonathan Dos Santos, perquè aquesta és la seva generació, però aquí no l’hem sabut esperar i hem volgut que es fes gran massa aviat. Ara tant sols queda esperar que a la Roma sigui feliç, que torni a jugar els minuts que necessita i agafar la confiança amb la que podrà recuperar el seu veritable nivell, i qui sap si algun dia tornarà cap a casa per ser el veritable 9 del Barça, que és el que tothom volia quan va arribar al primer equip.