Problemes de feina

Podeu llegir l'edició especial de 'O el jugador o la pilota', a lajornada.cat

Problemes de feina


Periodisme i política són vistos com antagònics. Són els actors d’una guerra que ha tingut també episodis d’estreta relació d’amor i una nefasta qualitat de les informacions com a conseqüència. Ara bé, si intentem traslladar això a l’esport, més concretament al futbol, encaixa? Em refereixo a si la història ens ha deixat moments on la paraula política pot ser canviada per futbol en aquest trencaclosques. Al cap i a la fi, un club no deixa de voler tenir una bona imatge més enllà del terreny esportiu, cosa que ho relaciona directament amb uns interessos. Així doncs, tan important és tenir un context favorable en l’estratègia política davant els mitjans, com en la construcció de la imatge d’un club.

Les relacions entre premsa i entitats esportives haurien de ser de pura cordialitat, neutrals. Una relació en què tothom fa la feina que li pertoca. La premsa explica tot el que envolta el club, al qual dedica un espai en el seu diari, ja sigui en terreny esportiu, institucional o social. Per poder fer això correctament, un periodista espera que el club en qüestió no posi traves a la seva feina ni intenti buscar tractes de favor perquè la imatge de l’entitat o, indirectament, dels seus caps visibles quedi en més bona posició.

Quan un informador cau en el parany i només canta les coses bones d’aquesta entitat, tot allò que arriba al lector comença a estar pervertit, encara que sigui lleugerament. Ara bé, si els que fem de periodistes tractem de fer correctament la nostra feina i tocar tot allò que pot ser important, podem xocar de ple amb la paret d’algú que ha quedat descontent amb tu. Això pot convertir-se en atacs cap al mitjà, traves en la seva feina periòdica o intents per silenciar el que no interessa.

Tot això, que pot semblar extret de la darrera pel·lícula produïda per la Warner, no s’allunya gens de la realitat al futbol català i, més concretament, a la situació tensa que hi ha actualment entre laJornada.cat i el CE Europa. Arran de la publicació de l’entrevista a la plataforma d’oposició a la junta directiva, Arrels Europeistes, la cordialitat entre club i diari es va torçar. Els elogis es van convertir en retrets d’un dia per l’altre i els problemes van començar a aflorar en la relació.

Per demostrar que la pluralitat és present a laJornada.cat, l’equip directiu va enviar una oferta de contraentrevista al president del club, Guillaume de Bode, i a la resta de la junta. L’objectiu era permetre’ls aportar el seu punt de vista, tan defensable i digne com el d’Arrels a la primera entrevista. Van decidir rebutjar l’oportunitat i vetar al diari, de forma totalment legítima, els viatges en l’autocar del club per als desplaçaments, a més d’una amenaça de demanda legal per mig. Amb aquesta situació, arribem al partit de diumenge passat al Nou Sardenya.

Després d’una primera part molt normal, durant el descans, el president va decidir que la que ha estat la meva zona de treball durant una temporada i mitja havia de ser d’”ús exclusiu per a treballadors del club”. Amb aquesta decisió sobtada, i que no fa altra cosa que complicar-nos la feina, el diari va marxar a la tribuna. Des d’allà, les fotografies no serveixen, no són prou bones com per il·lustrar la crònica, les substitucions i amonestacions no es veuen amb la mateixa claredat, ni es gaudeix de l’espectacle d’una forma propera a les reaccions que hi ha sobre la gespa, per tal de transmetre-les més endavant a la futura peça informativa.

Si realment la zona de peu de camp és “d’ús exclusiu per a treballadors del club”, voldria no veure-hi ningú més en la resta de la temporada. Ni els fotògrafs de diaris amb més nom que aquest. Per això vull demanar, amb l’acord de l’equip directiu, que si el senyor president vol silenciar-nos, que ens veti directament l’entrada al camp. La qüestió no rau en el fet que laJornada.cat continuï assistint al camp per donar cobertura als partits que el CE Europa jugui a casa, sinó en el fet que la informació no és una mercaderia i que totes les veus han de tenir lloc en un paradigma mediàtic plural.