Esmolem ben bé les eines

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

Esmolem ben bé les eines

Arriba l’hora dels play-off d’ascens. Per tant entrem en aquella època de l’any en que tots, absolutament tots, ens convertim ens aficionats acèrrims dels equips catalans, siguin quins siguin els candidats.

A banda dels quatre que sempre es juguen l’ascens a Segona B, aquest any Catalunya n’envia a dos per tractar de pujar a la Liga Adelante. Sembla que la bona fortuna no va acompanyar els nostres equips durant el sorteig d’ahir. El Sabadell se les haurà de veure davant tot un Eibar, que no ho posarà gens fàcil. Qui sap si el fet que el Múrcia hagi de pujar si o si hi té res a veure, però això són altres històries… El que està clar és que els arlequinats hauran de suar sang per aconseguir-ho en aquest primer intent i no haver d’esperar a la segona oportunitat que el Sant Andreu ja va deixar escapar la temporada passada. Per un altre cantó, el Badalona s’enfrontarà al Leganés, que com a mínim té un nom i encara que només fos per això ja imposa respecte. Però és clar, l’ascens és molt car i ningú no ha dit que hagi de ser senzill.

A Tercera el totpoderós Llagostera ha anat a topar amb l’equip menys golejat de tota la categoria, però si els d’Oriol Alsina han aconseguit ser primers en un campionat tant igualat i complicat com el del Grup V, per què no haurien de derrotar el campió gallec?

Montanyesa, Pobla de Mafumet i Reus els acompanyaran en una aventura que comença ben aviat, i que esperem, acabi prou tard i amb èxit. Entre tots hem de donar ales a aquests conjunts, encara que hagin deixat l’equip dels nostres cors fora d’aquestes places privilegiades, perquè quan encara som aquí sota ens hem de fer sentir amb molta més força, perquè el futbol català assoleixi la major representació possible als campionats Estatals, i de passada per evitar que els descensos no compensats afectin als equips que no mereixen baixar de categoria, o que tallin el pas a categories superiors a d’altres equips que han assolit una plaça d’ascens durant aquest any de reforma al nostres futbol.

A partir d’avui, i durant el proper mes, llarguet, hem de ser tots molt del Sabadell, el Badalona, el Llagostera, la Montanyesa, la Pobla de Mafumet i el Reus. És l’única època de l’any en què els petits amb grans aspiracions representen el nostre país.

I la Copa Catalunya, què?

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

I la Copa Catalunya, què?

El trofeu de la Copa Catalunya

Quan queda menys d’un mes per a que les competicions acabin, encara no en sabem res de la Copa Catalunya, com ja comença a ser habitual…

Des de fa un temps venim parlant tots plegats que el format de la Copa del Rei és injust i desagradable per als equips, i que potser hauríem de fixar-nos una mica més en el format de les Copes al Regne Unit.

Ja que la Federació Espanyola sembla que això no ho canviarà perquè els drets de televisió proporcionen menjar (en abundància) a (la seva) taula (cada cap de setmana), per què no ho intentem nosaltres?

Tantes fases preeliminars creades segons la categoria del equips s’assemblen perillosament al format de la Copa Espanyola, i l’excusa més gran de totes és que els equips professionals (especialment Barça i Espanyol) no tenen dates per jugar.

Si fardem tant de tenir uns filials envejables per què no juguen ells enlloc dels primers equips, que tant atapeïts van de partits? I per què no s’aprofita llavors per convertir la Copa en un torneig estiuenc, almenys en les seves primeres fases, que podrien ser a partit únic i amb un sorteig pur entre 64 clubs, incloent-hi els més grans i els més petits.

Tot plegat seria més atractiu, serviria per cobrir part de la pretemporada (com el Torneig d’Històrics), i tindria una motivació especial per als jugadors i per tots aquells clubs que avui en dia han renunciat a participar-hi. Al cap i a la fi, serviria per a que el nostre torneig particular recuperés el prestigi que ha perdut, i que dubto si algun cop ha tingut.

Podríem trobar-nos amb un Europa-Sant Andreu a la primera fase, o amb un Terrassa-Sabadell. Partits d’aquells que són agradables de veure i de jugar.

Els amants del futbol, com a mínim, ho agrairíem i ben segur que els aficionats també ho farien. Perquè realment la majoria de clubs n’estan cansats d’una competició on sempre cal esperar a Barça i Espanyol, que ni tant sols se la prenen seriosament, com, en part, és comprensible ara per ara.

Els aficionats volem poder seguir gaudint d’aquesta competició sense que se’ns talli ‘el rotllo’ de cop per culpa de les dates i els compromisos dels clubs professionals. A més a més el futbol català s’acostaria estructuralment al futbol anglès en una de les seves competicions. I si ells que en són els inventors ho fan així i n’estan tant contents i orgullosos, serà per alguna raó, oi?

WakaTEC

Una miqueta d'autopromoció amb el WakaTEC, de PuntoTEC.

I ja que hi sou, us podeu fer fans del grup de facebook: PuntoTEC

El futbol base és molt gran

Podeu llegir el meu article d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

El futbol base és molt gran

Mai apareix als mitjans, mai ningú no en diu res, però mereix un reconeixement. El mereix perquè és el futbol en més estat pur. Sense una afició gaire nombrosa, però amb una passió i uns sentiments reals.

Tots els jugadors, absolutament tots, somnien amb arribar al més alt, somnien amb ser futbolistes de debò i llaurar-se un futur sobre l’herba, des de la sorra i el guix. S’esforcen a cada entrenament com el que més i surten al camp amb aquella sensació de ser especials pel simple fet de poder xutar una pilota.

L’afició del futbol base és la que més s’estima els jugadors. Són familiars i amics als que potser ni tant sols els agrada l’esport, però que senten i pateixen com els que més.

És cert que actualment hi ha obert un debat sobre un canvi del seu sistema de competició, però deixant aquest tema de banda, el potencial que mostren molts jugadors, i no només dels grans equips, des de ben petits és cada vegada més alt. Sembla que d’alguna manera els entrenadors també en surtin més ben preparats, i amb tot plegat, fent una barreja, entre els sentiments que hi ha involucrats i que fan feedback entre jugadors i afició, el nivell que s’està assolint i la millora dels entrenadors, cada dia més professionalitzats, pot fer que en un futur no massa llunyà ens trobem amb les nostres competicions més igualades.

De fet, ja ho estem veient aquesta temporada. A Tercera no s’ha acabat de desmarcar gaire cap equip, i a Segona B, els catalans són més a dalt que a baix i amb un equip campió, altra vegada, tot i el descens del Santboià i la crisi de la Grama.

Per tant, cal felicitar tots els clubs que potencien la base, que cada vegada en són més, i animar-los a seguir així. A banda d’invertir en el seu futur, creen il·lusions i forgen nous jugadors que potser, algun dia, seran feliços en algun primer equip, professional o de barri, però primer equip, i que probablement fins i tot ajudin, d’alguna manera, a tornar a omplir aquells camps petits, que cada temporada semblen més grans, per buits.