El miratge del fred hivernal

Podeu llegir 'O el jugador o la pilota', el meu espai d'opinió setmanal a Lajornada.cat, fent lick en aquest enllaç:

El miratge del fred hivernal

Els Reis ja tornen a Orient i és temps de rebaixes a El Corte Inglés. Perquè pel que fa al futbol, no ho tinc tan clar. Fa uns dies que va obrir la llotja del peix bullit, que és el mercat d’hivern al món d’aquest meravellós esport, però sembla que una vegada més els nervis de molts equips davant les situacions delicades poden fer més mal que bé.

És cert que en moltes ocasions una bona gestió del mercat d’hivern ha salvat temporades, i si no que ho preguntin al Barça amb l’arribada de Davids o a l’Espanyol fins no fa gaire, però sovint passa una cosa que malauradament és més comú cada temporada: L’ànsia de comprar per comprar i reforçar per reforçar a tort i a dret sense reflexionar gaire abans de prendre segons quines decisions que més endavant es pot acabar pagant molt cara.

Cal recordar que estem en plena crisi econòmica i que el futbol l’està notant molt, i més que la notarà encara els propers mesos, així que, a no ser que realment es pateixin moltes baixes per lesions potser convindria més als equips que tractessin de fer un treball de caire més psicològic per tal de redreçar una situació adversa abans que fer un desemborsament que pugui marcar el futur d’un club molt més que una sola mala temporada. Aquest cop un club com el Lleida s’ha refundat i ha mantingut la categoria però no sabem si una cosa així pot tornar a passar i un club enfonsat haurà de resorgir d’entre les profunditats del futbol, com va passar amb el Figueres.

El mercat d’hivern pot ser una petita oportunitat per un equip, però també pot suposar l’enfonsament màxim en un pou de mals resultats i negativitat. I tot i que sovint se l’espera com a aigua de maig, realment és un miratge on massa innocents desesperats s’hi acaben perdent per culpa dels nervis i les tensions que genera la massa social que segueix un club.

Així doncs, espero que s’intenti tirar de psicologia esportiva i jugadors de la casa pels equips que estan patint abans no es cometin errors que puguin acabar sent fulminants. I no és que la culpa hagi de ser exclusiva d’aquest mercat d’hivern, ni molt menys, al que em refereixo és que com a tot arreu, hi ha estafadors, perquè no tot el que es paga a preu d’or llueix com a tal.

L'Europa no fa Gràcia (0-1)

Podeu llegir la crònica de l'Europa 0-1 Vilafranca, fent click en aquest enllaç:

L'Europa no fa Gràcia (0-1)

El Vilafranca s’ha endut la victòria aquest matí al Nou Sardenya en un partit en què els locals no han tingut res de cara. Un gol en contra al minut 19, la lesió de Cebri i un expulsat abans del descans han tornat a frustrar el conjunt escapulat.

El Vilafranca ha aprofitat la mala ratxa gracienca per endur-se tot el premi del Nou Sardenya // CARLES GARCIA

L’Europa afrontava el partit el d’aquest matí amb altres pretensions. Ha estat el primer de tres partits consecutius a casa que els homes de Pedro Dólera hauran de jugar en tan sols vuit dies i que podien catapultar l’equip cap a una zona més tranquil•la a la classificació. Però la realitat s’ha tornat a allunyar del somni gracienc una vegada més.

Com pràcticament sempre el partit ha començat amb una intensitat més que notable per part dels dos conjunts i han estat els locals el primers en fer-se amb el domini de la pilota i el control del partit gràcies a l’intent constant de drenar jugades d’atac cap a l’àrea visitant mentre el Vilafranca esperava al darrere per sortir al contraatac.

Després de fins a tres fores de joc assenyalats per l’assistent, Josu ha aconseguit trencar la defensa escapulada per rebre una pilota que el deixava sol davant Rafa Leva i que li ha servit per obrir la llauna al minut 19 de partit i fer pujar al marcador el resultat que ja seria definitiu. Però tot i això els dos conjunts han intentar fer canviar l’electrònic i només tres minuts després Valerio ha estat a punt de fer el segon en una jugada calcada a la del gol però que el porter local ha aconseguit salvar.

Si amb una altra situació de marcador en contra tan aviat i els fantasmes de la derrota sobrevolant l’estadi l’Europa no en tenia prou, al minut 26 Cebri ha hagut d’abandonar el terreny de joc en llitera després d’una caiguda amb un jugador rival que li ha provocat una lesió al genoll. Amb això, l’equip s’ha anat avall i el Vilafranca s’ha assentat prou còmodament sobre el camp per no haver de patir en defensa. Al minut 41 Josué, que debutava al Nou Sardenya i semblava la nota positiva, ha vist com el col•legiat l’expulsava per doble targeta groga i els de casa han acabat de perdre el rumb en favor d’un Vilafranca que ha viscut molt tranquil.

A la segona meitat la tònica ha estat semblant tot i que l’Europa, amb 10 homes, s’ha crescut lleument i ha arribat amb una mica més de constància a la porteria rival. Al minut 47, però, Dani Delgado, que acabava d’ingressar al terreny de joc, quasi provoca un infart a mitja tribuna gràcies a un remat de cap que Rafa Leva ha salvat in extremis. Al 52, Peque l’ha tingut per l’Europa amb una xilena que ha sorprès tothom però que ha marxat fora, fregant el pal. L’Europa ho ha seguit intentant amb joc terrestre i ha disfrutat de fins a quatre ocasions de perill que no s’han convertit tan sols en remats a porta fins que Parres al minut 87 ha tingut la més clara. Un remat de cap, sol, davant el porter Àlex, que ha aconseguit refusar a còrner amb la punta dels dits per frustrar definitivament les opcions locals.

Al temps de descompte Rafa Leva ha estat el reflexe més cru de la desesperació europeista pujant fins a dues vegades a rematar a porteria en dos còrners que no han servit per a res.

Al final, alegria visitant que se’n torna cap al Penedès amb el botí dels tres punts que els mantenen a la part alta de la classificació. Per la seva part, l’Europa espera l’enfrontament dels 45 minuts restants del partit de la 14a jornada amb el Masnou el proper dijous per recuperar el camí de la victòria, en un encontre que serà d’entrada gratuïta al Nou Sardenya.

El podi del partit

1. Rafa Leva (Europa): El porter europeista ha tornat a brillar a la porteria. Ha salvat fins a tres remats visitants i no s’ha cansat de cridar i esperonar els seus companys durant els 90 minuts. Al descompte ha pujat fins a dues vegades a rematar de còrner. No ha pogut fer-hi res al gol encaixat.

2. Rovira (Europa): El jove extrem escapulat ho ha donat tot. Ha lluitat cada pilota que ha passat pels seus peus. Semblava que, al costat del Valderas, era l’únic jugador amb ànima. Lamentablement pels seus interessos no ha tingut sort a l’hora de penetrar la defensa.

3. Puchi (Vilafranca): Ha estat l’encarregat de fer les passades adients en un Vilafranca que avui ha viscut molt tranquil sobre la gespa del Nou Sardenya.

La fitxa del partit

• CE Europa: Rafa Leva; Aitor Torres, Alberto, Cano, Josué; Parres, Valderas (Guzmán, 79′), Delmàs (Gatell, 46′), Peque, Cebri (Èric Blasco, 28′) i Rovira.
• FC Vilafranca: Àlex; Kiki, Uri, Ismael (Márquez, 70′), Bacaicoa (Dani, 75′), Puchi, Santolalla, Antolínez, Raúl Calvo, Valerio (Dani Delgado, 46′) i Josu.
• Àrbitre: Pérez Bueno. Ha amonestat amb targeta groga els locals Rafa Leva i Josué, que ha estat expulsat al minut 41 per doble cartolina, i als visitants Puchi, Santolalla i Josu.
• Gols: 0-1, Josu (19′).
• Incidències: 800 espectadors al Nou Sardenya.

Desitjos des de Gràcia, de tot cor

La meva carta als Reis per l'Europa, en aquest enllaç. Com sempre, a lajornada.cat

Desitjos des de Gràcia, de tot cor

L’Europa necessita retrobar-se amb si mateix per veure-hi clar durant una segona volta que es presenta complicada i que farà molta pujada

L'Europa necessita tornar a somriure dins i fora del camp // CARLES GARCIA

Estimats Reis Mags,

A Gràcia també sabem que són temps complicats i que no es poden demanar gaire coses, però hem estat bons i creiem que ens mereixem algun regal per aquesta segona volta.

Com cada any teníem grans expectatives a l’inici de la temporada i tot i que l’etern rival ens va deixar fora de la Copa Catalunya, una competició a la que donàvem molta importància, no ens vam fer enrere i vam signar un molt bon mes de setembre. Passades les primeres set jornades destacàvem a la part alta de la classificació i pel camí només ens havíem deixat 5 punts, tots ells fora de casa. El camp presentava un aspecte sensacional perquè la gent estava contenta, els jugadors motivats i optimistes i els entrenadors rivals no reparaven en elogis cap al nostre club. Fins i tot hi va haver qui ens va dir que teníem la millor plantilla després dels dos filials, i amb el retorn de Cebri després de cinc mesos de lesió semblava que aquesta vegada sí, tot estava de cara.

Però quan ets l’etern aspirant i les coses et van bé s’han d’espatllar d’alguna manera. I després d’un gran partit de futbol a casa que va acabar en derrota per 0-2 davant la Pobla de Mafumet alguna cosa va canviar. La jornada següent no vam estar gens fins i la Grama ens va atropellar a Santa Coloma. Amb dues derrotes consecutives pensàvem que només podríem anar a millor. Ens equivocàvem. Tot i que vam merèixer la victòria, l’Espanyol B ens va robar un empat a casa en un partit tan estrany com brillant. Vam tornar a perdre a Manlleu però ens vam treure l’espineta a casa amb el Santboià. Aquest cop sí, ens pensàvem que la màquina tornaria a rutllar com a principi de temporada i sabíem que no es podien escapar més punts. Però una derrota a Gavà, un partit suspès al descans amb 0-0, quan el rival estava molt tocat i dos punts perduts a casa en un empat in extremis del Terrassa van acabar d’enfonsar la moral dels jugadors.

I d’aquesta manera hem arribat al final d’any. Amb un partit menys que la resta, som a 13 punts del Play Off i només a 6 del descens. Però ens entestem en mirar cap amunt perquè és el nostre objectiu i perquè creiem que és el lloc que ens pertoca. I no us penseu que ho diem per falta d’humiltat ni per egocentrisme, sinó perquè confiem en els nostres jugadors i el nostre entrenador, que com ens diu sempre “ningú s’imagina com es passa de malament una situació així dins el vestidor”.

Per això, majestats, us prometem esforç, us prometem no deixar mai l’equip sol. El You’ll never walk alone no serà exclusiu de Liverpool i Celtic. I a banda d’això us recordem que la nostra feina amb el futbol base és exquisita i està molt ben valorada arreu del país. A canvi, ens agradaria que el seu regal ens dugués altre cop alegries esportives pel primer equip i que la segona volta d’aquesta plantilla pugui ser tan brillant com les set primeres jornades. Necessitem un canvi de xip i una dosi d’autoconfiança. És tot el que demanem, res més que això. I si a part ens porteu una miqueta de carbó, per castigar les coses dolentes, us prometem que el donarem als jugadors que facin faltes brutes, si es dóna el cas.

Moltes gràcies, i bon viatge des d’orient. A Tribuna us deixarem cava, anís i una bossa de caramels perquè pugueu celebrar Sant Medir d’avançat.

"Som i serem"

Podeu llegir 'O el jugador o la pilota', el meu espai d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

"Som i serem"

Ara que ja han passat uns dies de l’inici del nou any i la febre dels balanços de l’anterior s’ha calmat una miqueta, m’agradaria dedicar aquest espai setmanal que tinc al diari per fer tot el contrari. Per mirar al futur.

És molt maco mirar enrere per repassar tot el que s’ha aconseguit, però no ens servirà de res si no afrontem el futur amb la mateixa il·lusió. Disculpeu-me que avui sigui tan personal i parli d’un mitjà esportiu en lloc d’un fet concret de l’actualitat, però com que les notícies també han marxat de vacances, per bé que els grans mitjans tractin de disfressar-ho a base de rumors i tonteries, crec que és un bon moment per fer-ho.

No sé què en pensaran els caps que un redactor de Tercera parli tant generalment del fillet que van parir però com que mai he tingut censura (envejable, oi?) no crec que els importi. I si la dic gaire grossa ja avanço que la culpa és meva.

Estic orgullós de formar part d’aquesta aventura, estic orgullós de tot el que hem aconseguit a base d’esforç, dedicació i compromís. I sobretot, estic orgullós del futur que hi ha per davant. No és habitual sentir una feina com una part més de tu, i a mi em passa. Veig el que fan els meus companys, el ritme al qual creix aquest projecte i el llarg camí que encara queda per recórrer de la mà de l’esport català i dels lectors més fidels, i em sento molt optimista. Transmetem les emocions de molta gent que sent i pateix amb l’esport, i d’alguna manera les traslladem a d’altres persones, que potser abans n’eren alienes. Jo ahir em vaig entendrir en llegir les “Cartes als Reis” dels companys del bàsquet. I jo sóc un malalt de futbol, dels que s’han capficat tan endins d’aquest esport que ja ni recorda quan es fan passos.

A banda de tot això que dic, veig que l’esport català cada vegada va a més. Que tenim una base envejable internacionalment i amb moltíssima projecció de futur. I si el nostre esport segueix endavant, nosaltres seguirem, i si seguim potser algú més s’anima amb l’esport, i si algú més s’anima amb l’esport els esportistes encara tindran més suport i entrarem dins un bucle fantàstic. I l’exemple que això pot passar és l’actual situació del FC Barcelona. Va començar a guanyar, va guanyar ressò i alhora seguiment, i això ha generat més suport, i encara més portades i aficionats, fins al punt que realment tant de Barça arriba a cansar. Però si aconseguim un efecte similar amb la resta de clubs esportius, com va dir aquell: “Som imparables”.