La crisi dels 10 punts
Durant les darreres tres temporades ens hem fet un tip de llegir articles d’opinió i columnes als diaris que criticaven l’actitud ferotge del Real Madrid vers els àrbitres. I aquesta crítica sovint anava acompanyada d’una explicació ben senzilla: “Com que no poden guanyar, no els queda cap altra que parlar d’ajudes arbitrals”.
Aquest argument estava molt bé fins que s’ha girat la truita. És cert que les decisions de Vallecas no varen ser les més encertades i també és veritat que hi ha hagut factors decisius com el fora de joc inexistent de Mallorca quan els de Palma anaven camí del 2-0. Però segueixo sense trobar justes les acusacions.
A Barcelona n’estàvem tips de Villarato amunt i avall i ens queixàvem i insistíem que aquest no era el camí, que actuar així era lleig i sinònim, repeteixo, de no poder futbolísticament amb l’etern rival. Fins i tot hi va haver qui va reconèixer que fins no fa pas tant era el Barça qui es queixava sempre del suposat favoritisme arbitral.
De la mateixa manera que el futbol no té memòria per recordar les grans fites d’un equip quan van maldades (i no em refereixo al Barça), tampoc la té quan es tracta de fer-ho amb les pròpies paraules i les pròpies crítiques i actuacions. Trobo que és totalment incoherent i absurd carregar contra això quan el que realment s’ha de veure són els punts que l’equip ha anat perdent fora de casa inexplicablement. Si ens posem a comptar només entre Osasuna, Real Sociedad, Espanyol i Vila-real, ja en sumen 8. El Barça estaria a 2 punts del Madrid i dependria de si mateix per ser el campió. Però sempre resulta molt més senzill no veure més enllà del propi nas.
Diumenge, Pérez Lasa es va menjar unes mans de Busquets dins l’àrea i sembla que només sigui una compensació pel que va passar a l’Estadio de Vallecas. Sigui com sigui, ni uns ni altres han guanyat els títols moderns per cap decisió als despatxos. Senzillament els àrbitres s’equivoquen i sabent que n’hi ha tants de tan dolents encara tenim menys motiu per imaginar-nos conjures judeomasòniques. Una miqueta de reflexió, autocrítica i coherència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada