Oh, Amèrica
En un dia com avui, en què a milers de quilòmetres de Catalunya els ciutadans dels Estats Units decideixen una part del nostres destins en un món tan globalitzat, és inevitable no fer una ullada al país de les barres i les estrelles. Ja sigui perquè els apreciem tant que els faríem sants o que els odiem fins a la mort, avui ressalten encara una mica més que la resta del món. I si no, que ho expliquin als periodistes catalans que han decidit fer les maletes per anar cap allà per viure-ho de primera mà.
Deixant la política de banda, que darrerament no fa més que crear úlceres d’estómac quan la barregem amb l’esport, avui vull ser oportunista (com ja sol passar en aquesta professió) i esplaiar-me afalagant el xou i l’espectacle que hi tenen muntat esportivament. I és que al país més important d’Amèrica del Nord les coses funcionen d’una altra manera. Potser de tal forma que es visqui tot amb un aire més empresarial, per dir-ho d’alguna manera, però que afavoreix l’espectacle.
Als EUA hi ha quatre esports nacionals: futbol americà, bàsquet, beisbol i hoquei sobre gel. I la resta, van fent. Més o menys com passa aquí amb el futbol… i prou. El sistema de competició és totalment diferent al que coneixem a Europa i és que es viu tot en grups, com si la competició fos sempre un mundial, que afavoreix els millors classificats i amb un millor balanç al final d’una lliga regular que només serveix per entrar de ple a l’ESPECTACLE en majúscules que són els play-off, on pot passar qualsevol cosa. I el millor de tot, és que cada un d’aquests “esports nacionals” viu la seva fase final en una època de l’any diferent, de forma que no se solapen entre si.
És un altre món i una altra forma de fer, que no vull defensar per al nostre model pel fet que allà les lligues estan tancades quant a ascensos i descensos, però de la qual en podríem aprendre coses per tal de potenciar d’altres esports. Si realment Europa s’integra, com ens volen vendre, també seria maco ajuntar els principals esports i crear lligues europees a l’estil nord-americà, sempre i quan es poguessin mantenir les il·lusions de petits equips a arribar-hi algun dia. És clar que per a això encara ens queden batalles.
Allà són diferents i de vegades ens posen nerviosos, però les coses que fan ben fetes s’han de reconèixer. I si les podem adaptar al nostre estil de vida i manera de fer, per què deixar-ho passar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada