La història de sempre

Podeu llegir 'O el jugador o la pilota', el meu espai d'opinió setmanal a LaJornada.cat, fent click en aquest enllaç:

La història de sempre

Ja ho diuen que la història es repeteix, dins un bucle que no s’acaba mai i d’on sempre en surten victoriosos els mateixos. Fins que arriba alguna cosa que ho fa canviar tot. Però mentre tot això passi, durant els “caps de setmana sense futbol”, que ens diuen i ens volen fer creure, seguirem encenent la ràdio, obrint els diaris i posant la televisió i tot el que sentirem serà “El Barça fa això i el Madrid allò” o “Guardiola diu que sí i Mourinho diu que no”.

Sembla que per dies que passin sense futbol a Primera Divisió és totalment impossible que apareguin notícies que no mencionin els dos grans, o que hi tinguin relació. De fet, hi ha peces que tenen el mateix de notícia el que jo de canadenc.  I l’argument que “això és el que ven” no em serveix, perquè al final els lectors, oients i espectadors consumeixen allò que els ofereixen, perquè són els mitjans i no les persones els qui tenen el poder. No ens equivoquem, que aquí som pocs els que acabem apagant la ràdio i la televisió o deixant de comprar i visitar les pàgines web dels grans diaris. Però és clar, suposo que una mica de varietat esportiva i de categories és demanar massa quan el dia després de l’Hospitalet-Barça les portades són per a Neymar.

És molt complicat canviar un sistema establert, però si hi ha governs arreu del món que cauen per culpa d’una crisi econòmica, ara que també hi ha crisi a la premsa, o fins i tot una crisi periodística, potser s’acosta l’hora que els grans noms baixin a la terra i se submergeixin dins el gran mar amb els petits mitjans alternatius, i no per això menys dolents, que tractem de fer la feina ben feta i oferim informació interessant i de qualitat al nostre petit públic, que podríem  tractar de selecte.

En poc menys d’una setmana els més alts càrrecs de l’Estat s’enduran una patacada, i de retruc potser també rebrem els catalans, i ens indignarem i sortirem al carrer. Ja que hi som, reclamem que el periodisme, en el nostre cas, esportiu, torni a humanitzar-se una mica. Que tots som molt culers, però sembla mentida que ens enceguem i creguem que no hi ha res més enllà i que, per trobar una crònica de l’equip del nostre barri, haguem de suar sang.