La cultura de remuntar i ensopegar
Quants de vosaltres no estàveu convençuts dissabte passat que tot i l’1-0 del Mallorca el Real Madrid acabaria remuntant aquell partit? M’equivoco si l’assenyalo, per exemple, a vostè i faig aquesta sentència?
I potser us preguntareu el mateix que en Mou “per què?”. I si la resposta s’encamina prop de la sort dels blancs, les ajudes arbitrals o Nostradamus creieu-me que és errònia. El que està clar és que pràcticament tothom creia en la remuntada. En canvi diumenge, després del gol de Roque Santa Cruz al Camp Nou, que empatava el marcador pel Betis després que el Barça hagués aconseguit dos gols d’avantatge, la majoria de culers es van dur les mans al cap al crit de “s’escapa la lliga”.
La resposta a tots aquests interrogants rau en la cultura futbolística de cada club. Aquí som patidors de mena, i a la mínima que l’etern rival s’embala ho comencem a veure tot negre mentre que allà tracten d’inflar pit i fer-se, si cap, més forts per seguir avançant amb pas ferm. Durant moltes temporades aquesta situació s’ha anat repetint any rere any, i sembla que ni després de tot el que ha aconseguit el Barça de Guardiola això pugui canviar una miqueta. I no em sembla just. És ben cert que l’estadi va animar l’equip després del gol bètic per tractar d’empentar els jugadors, i possiblement va ser de gran ajuda, però al que em refereixo jo és al rebombori que es genera al post-partit
Des de Madrid insisteixen en aquest final de cicle que es van inventar fa tres anys i que és tan cert com que el 21 de desembre s’acaba el món i per bé que no volem deixar-nos afectar per tot això sembla que el pessimisme pels cinc punts de desavantatge i la suposada baixa forma de l’equip comença a penetrar les ments des aficionats blaugranes.
Tornant a l’inici de l’article, d’acord: el Madrid va remuntar, però compte, perquè el Barça també ho va fer. I si alguna cosa té de bo aquest equip és que hi va sempre, com el Madrid que hi ha anat sempre des de temps immemorials. Si el partit de Getafe dura cinc minuts més el Barça l’hagués pogut arribar a guanyar, i topades com les d’Anoeta es poden permetre de tant en tant al llarg de la temporada, que d’aquestes el Madrid també en té. I si insistim (i insisteixo) en mirar tant a l’altre equip de la Lliga bipolar, moltes vegades els blancs tampoc no desperten fins que reben la clatellada, tal i com va passar amb el Barça a la seva visita a Cornellà-El Prat. El problema llavors va ser que potser ja era massa tard.
És per això que en aquest sentit els dos equips no són tan diferents i tot i que l’equip que històricament sempre ho remunta tot i que et pot guanyar un partit que perd de dos gols a falta de cinc minuts pel final és el Madrid, des de que en Pep va arribar a la banqueta del primer equip el Barça ha començat a assemblar-se en això als blancs. Per tant, paciència, que la lliga de dos també és molt llarga i tothom ha d’ensopegar amb algun dels divuit restants perquè culers i merengues s’assemblen en les coses bones i en les dolentes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada