Whisky doble, sense gel
Després d’un final de lliga descafeïnat mediàticament, la final de Champions més silenciosa dels darrers anys i les que probablement hagin estat les dues setmanes més tranquil·les per a Pep Guardiola des que entrena el primer equip del FC Barcelona, som a tres dies vista de la final de Copa. El que des del Camp Nou va semblar un xupito per al Real Madrid la temporada passada, aquest cop s’ha convertit en una copa de
Whisky doble sense gel, sense adulterar.
El partit que divendres a la nit enfrontarà Barça i Athletic Club està marcat per l’adéu del tècnic blaugrana que, havent rebut tots els homenatges pertinents, vol posar el punt i final a una etapa (que no a un cicle) amb una nova corona, i mai més ben dit. Tot i no haver pogut alçar ni la Lliga ni la Lliga de Campions, cal recordar que aquesta temporada el club blaugrana ha aixecat les Supercopes europea i espanyola, a més a més del preuat Mundial de clubs, uns títols amb menys prestigi del que realment mereixen, perquè cal recordar que per guanyar-los primer s’ha d’haver estat campió d’Europa i Lliga.
Però si el proper divendres Xavi no aixeca el trofeu, es podrà dir que a la seva darrera campanya en Pep Guardiola va patir una lleugera patinada. Res més enllà de la realitat, però alhora res més enllà de la injustícia. La patinada seria evident perquè l’equip arriba de guanyar-ho pràcticament tot i acabaria sense cap dels títols que abarquen tota la temporada regular. Però tot i això, seria injust jutjar l’equip per aquest curs futbolístic. Darrerament, sembla que s’ha posat de moda criticar l’entrenador per les seves formes de portes en fora justament ara que marxa, però, tot i les crítiques que pugui rebre (perquè hi està exposat), en Pep ens ha deixat grans perles plenes de veritat. La meva preferida és que “el Barça ha estat molt de temps sense guanyar res” i que “aquesta situació no és la normal”. És exactament això al que em refereixo quan parlo d’injustícia. El Barça és un equip gran, molt, però els culers hem viscut autèntiques travessies pel desert. Els més grans deuen recordar els 14 anys sense una lliga fins l’arribada de Cruyff (l’home que va canviar el club). I d’altres, de més joves, recordem la tragèdia que s’ha viscut entre Van Gaal i Rijkaard amb partits molt avorrits a Los Pajaritos, perdent contra el Numància amb Ronald de Boer i Bogarde a la defensa. Un drama.
És per això que, sigui quin sigui el resultat del partit de divendres, i per bé que el títol pugui sentar tan bé com un bany d’aigua calenta a l’hivern, per acabar la temporada els culers haurien d’estar orgullosos del seu equip per com ha jugat durant els darrers quatre anys i pels espectacles de futbol que ha desplegat quasi a cada partit. Si a d’altres llocs sense la cultura de la victòria les aficions aplaudeixen a rabiar d’orgull als seus jugadors, aquí encara amb més motiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada